Els que no hem nascut en l'era digital ens hem de considerar afortunats

Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

Evidentment, quan a Sin relato l’autora parla de “la jivarització de la capacitat narrativa”, no es refereix a la incapacitat d’escriure una història real o de ficció. De garantir això, ja se n’ocupa el departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que pretenia convertir en optativa l’assignatura de literatura. López Mondéjar es refereix a la incapacitat creixent de narrar-se a un mateix: "El subjecte humà necessita ordenar el seu temps en una seqüència narrativa, perquè el cervell és especialista a buscar el sentit, però el nou capitalisme genera formes de treball precàries, fràgils, que donen lloc a identitats fragmentades, corroïdes i il·legibles".

Aquest molt ben merescut darrer Premi Anagrama d’Assaig, que porta per subtítol “Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad”, aprofundeix amb solvència en la condició de l’individu contemporani, especialment del que ha nascut en l’era digital. Espòiler: sentim-nos afortunats els que no hem nascut en l’era digital. "La multitasca i les interrupcions constants a les quals ens sotmeten els estímuls incessants de les pantalles ens produeix una degradació cognitiva que té efectes nocius en la nostra atenció cap a assumptes més importants -hi llegim-, fet que afecta tant la profunditat dels nostres arguments com la qualitat de les nostres democràcies".

Una erosió de l'empatia i la solidaritat

Aquest individu, que som nosaltres i podem anomenar postmodern, es troba en un moment certament crític. El que des de fora interpretem com a individualisme, alienació i una falta d’empatia brutal, és de fet el resultat d’un còctel explosiu presidit per la incapacitat de fixar la nostra experiència i molt menys d’inscriure-la en un relat col·lectiu. En aquest sistema neoliberal, en el qual la informació ens desborda -Berardi dixit-, ens hem convertit en un recipient d’estímuls que afecta la nostra salut física i mental. "Aquest desbordament comporta efectes patològics per als individus sotmesos a aquest règim d'informació, que veu transformada la seva capacitat de sentir i interpretar els signes no verbals del patiment i el plaer dels altres, fet que es tradueix en una erosió de l'empatia i la solidaritat". Perquè la mutació de l’entorn en què es realitza l’aprenentatge social ens porta a negar l’alteritat i establir una relació instrumental amb els altres.

Davant la transformació que imposa la tecnologia digital, López Mondéjar parla d’una mutació antropològica profunda, com feia ja a l’assaig breu Invulnerables e invertebrados, també publicat per Anagrama. Només faltaven les xarxes socials, entestades a crear bombolles digitals -les anomenades cambres d’eco- i destinades a ratificar les nostres creences. Sin relato compta amb el suport teòric de pensadors com Ricoeur, Anders i Richard Sennett, i també amb l’experiència diària de l’autora amb els seus pacients. Després de llegir-lo, toca dosificar les pantalles i rebel·lar-nos contra la fragilització a què se’ns condemna.