No som animals ni robots

Poeta, narrador, assagista, Valentí Puig (Palma, 1949) és un dels intel·lectuals del país més preocupats per entendre el món en què vivim. Els seus llibres solen reflexionar sobre la nostra extenuada civilització. I aquest propòsit, que pot resultar tan car a l’assaig i, fins i tot, a la novel·la -per tal com tots dos gèneres acostumen a deixar constància de canvis generals i de crisis diverses: socials, morals, culturals...-, en el cas de l’autor mallorquí es fa palès també, des de sempre, en els seus versos, que miren de reflectir les infinites contradiccions de la societat occidental, les seves misèries, però també la seva grandesa i la vigència -sempre amenaçada per l’analfabetisme i el relativisme- de la seva rica herència cultural.

La segona persona està compost de cinc parts temàtiques: la primera, sense títol, inclou poemes de signe ideològic, que aborden les giragonses de la història amb majúscules (llegiu el poema La gavarra d’Europa ) o els petits trasbalsos provocats pel progrés (vegeu l’esplèndid Bona nit, locomotores ). “Tantes bones intencions que hem vist fetes un nyerro”, llegim a Prudència, que recorda Aristòtil. La tercera part, “Natura”, se serveix de pretextos del món natural per reflexionar sobre l’essència del que, al capdavall, és inextricablement humà. En destacaria Tot és u, l’últim vers de la qual fa: “Creieu-me: no som animals ni robots”.

“Postals de Barcelona”, la quarta secció, converteix en protagonista dels versos “la ciutat oblidadissa, [que] no enyora res”. I “Belles arts”, la darrera part, se centra més aviat en els assumptes culturals. L’actitud dels poemes és de confiança en la cultura, malgrat el to escèptic respecte al món que ens ha tocat d’habitar. Potser la peça que prefereixo és Pintura “comme il faut”, magnífica, que jo relacionaria amb una poesia antiga, Eines, del llibre L’estiu madur (Quaderns Crema, 1985). La lliçó és que per arribar a compondre una obra d’art o una eina útil cal, abans que res, tenir ofici i sensibilitat. Una visió conservadora de l’art i de la vida davant el desori i la barbàrie.

He deixat expressament per al final el comentari de la segona secció del llibre, titulada “Coses meves”, que em sembla, de lluny, la més interessant. Són poemes escrits per l’autor arran d’haver atès la setantena, quan ja “ni ets natura ni cultura”. Hi trobem des de la sorpresa davant la luxúria adolescent fins al record de la mare i el seu “bon amor” a partir del pretext d’un estoig d’arracades buit (quin gran poema!), passant per l’envelliment, del qual no som mai conscients del tot. L’estiu, però, com registra un vers que fa una picada d’ullet al llibre que he esmentat abans, encara és immadur.