Llegim 19/02/2021

Per què és enlluernador un llibre de putaners i sifilítics: 'Guàrdia', de Nikos Kavadias

La novel·la, publicada per Club Editor, aborda la vida abismal dels tripulants dels vaixells mercants

3 min
Interior d'un vaixell amb telefrafista. Getty Images

A la primera pàgina d'aquesta novel·la de Nikos Kavadias, a la divuitena ratlla, un jove oficial de pont en pràctiques anuncia al radiotelegrafista que li ha “sortit una cosa”. I la cosa és una ombra que esdevé central i permanent, la sífilis, els seus estralls i la por a contraure-la. A través d’aquest nano, del radiotelegrafista i d’un cor de veus de mariners desorientats i perduts, Robinsons en una deriva eterna, insalvable, veiem alçar-se la sordidesa, el desconcert, el fàstic, la denigració de les dones -i de la condició d’humà del mariner mateix-, la misogínia, els bordells més magres, els trafiquejos, els abusos, la mentida i la misèria. Però per sobre de tot això, encara, llampega el dubte, una tendresa rara feta a imatge de la salvatgia en què viuen i un constant anar-se explicant històries i records, confidències crues que forçosament seran a mitges i a mida dels interessos i dels silencis de qui les narra.

Guàrdia és, en primer terme, una novel·la sobre la vida abismal, antiromàntica, dels vaixells mercants i de la tripulació d’una època ja esbandida. Però és també un llibre sobre la solitud i sobre els condemnats, sobre la possibilitat de trobar salvaments circumstancials en el record, en l’amor (una idea molt masegada d’amor) i en les dones (en la santa trinitat de la mare, l’esposa, la prostituta i entre aquestes últimes, la que per alguna raó deixa un rastre diferent i la que és un mer objecte rebutjable). Tot això hi és: putaners fins al moll de l’os, al costat de carregaments de fàstic i d’odi i d’embogiments diversos, tant en el confinament al mar com als ports on s’aturen, un mercat global de bordells, inframons i inferns, amb la Segona Guerra Mundial que hi fa de teló de fons esgarrifós. El viatge que narra Nikos Kavadias (1910-1975) és de finals del 1949.

Fraternitats precàries però imprescindibles

A vegades, el radiotelegrafista, personatge central i narrador, queda amb el capità a l’hora de la guàrdia -guàrdies llargues i tedioses- per fer-la petar, per batre’s en records i confessions (i amb tot allò que mai es diran, perquè “si esperes que els mariners et parlin, que t’obrin el seu cor, estàs ben posat... La veritat porta malastrugança”). Fraternitats precàries però imprescindibles. Els diàlegs són engolidors, l’oralitat és deliciosa. Domina una forma de narrar aspra, directa, sense farbalans, però alhora amb un sentit poètic carregat de significat, que treu suc de la quisca quotidiana (“L’estel semblava l’ull d’una puta satisfeta. L’altre, el seu macarró, l’hi havia buidat, amb el dit”). I que és implacable en l’autoretrat (“Per als mariners no hi ha infern a l’altra vida. El patim en vida, dins la ferralla. Estem absolts, fem el que fem, abans no se’ns absolgui”).

El radiotelegrafista actua de transsumpte lliure i de ficció de l’escriptor, que va vagar la major part de la seva vida per mars i ports fent aquest ofici extingit, ens avisa el traductor, Jaume Almirall. Fa tot l’efecte d’haver fet una feina ingent per traslladar del grec al català -amb tot l’argot peixat de moltes altres llengües i del lèxic mariner- aquesta mena de tsunami feroç. És cert que el tsunami a estones s’enfanga o es perd. Les desvariejades, els malsons, el cor de veus o el martelleig decadent de la vida al vaixell encomanen una impressió de monotonia al lector. Però són només uns moments.  

Amb Guàrdia i l’edició dels seus poemes, Club Editor arrodoneix l’obra completa de Kavadias, després d’haver publicat els seus contes, Li i altres relats, el 2013. En els poemes -un llibret d’una estètica exquisida- hi he trobat menys interès. Si bé remeten al mateix univers reconeixible, a estones els versos semblen encarcarats, no sé si per la voluntat de respectar la rima.

El radiotelegrafista de Guàrdia diu que la veritat porta malastrugança. Però aquí la veritat incomoda i en aquesta nosa prenen un resplendor especial les escletxes d’estima i de pietat, aquest constant jugar amb la por que és, justament, la gràcia. 

stats