CRÍTICA
Llegim 01/01/2021

Narcotitzats per Puigdemont o Colau

'La política de les emocions' de Toni Aira. Arpa. 272 pàg. / 18,90 €

3 min
Narcotitzats per Puigdemont o Colau

“La submissió del debat polític al llenguatge dels sentiments és una patologia que afecta la política pertot i que, entre altres factors, està contribuint a un emmalaltiment de la democràcia arreu”. Toni Aira (Barcelona, 1977) és un dels analistes polítics més fins del país, conegut sobretot per la seva participació en tertúlies radiofòniques i televisives. Però alhora és també un estudiós del fenomen de la comunicació política i un dels seus principals divulgadors a Catalunya. I producte d’aquest doble barret, l’àmbit mediàtic i l’acadèmic, és el llibre La política de les emocions (Arpa, 2020), segurament l’obra més personal de l’autor.

I per què? Doncs perquè l’autor escriu des d’una posició presa des de la primera pàgina que és, en realitat, una dolorosa contradicció: la del que observa com el seu objecte d’estudi preferit i que l’apassiona des de fa anys, la comunicació política, s’ha arribat a convertir en una mena de càncer per a la democràcia. La causa seria l’excés d’emocionalitat, que ha arribat a arraconar la racionalitat, fins a convertir la política en un combat constant de gladiadors, amb bons i dolents, i amb els espectadors alineats en bàndols cada cop més irreconciliables. Ara, explica Aira, l’important ja no són els fets ni els arguments racionals, sinó el “gas emocional” amb què els partits i els seus líders ens bombardegen perquè combreguem amb les seves particulars rodes de molí.

“Per què, quan som els ciutadans que més accés hem tingut a la formació i a la informació, som més sensibles que mai que ens apel·lin a la raó a través de l’emoció?”, es pregunta un Aira compungit. I la resposta és que la política no és l’únic àmbit de la nostra vida dominat per l’emocionalitat (la publicitat ja fa molts anys que va descobrir que aquesta era la millor manera d’arribar als consumidors), però sí el que pot tenir un efecte més perniciós sobre les nostres vides.

El llibre comença amb un capítol introductori en què l’autor ensenya les seves cartes i posa context a l’auge de l’emocionalitat. Aquí trobem l’Aira més acadèmic, amb citacions d’autors canònics com ara Edward Bernays, Hannah Arendt o William Davies, i també intel·lectual, en el sentit que allò que s’explica busca remoure la consciència del lector, despertar-lo davant del perill invisible de la narcotització política. I és en els capítols següents, dedicats als monstres polítics dels nostres temps (Trump, Johnson o Putin però també Puigdemont, Colau i Pedro Sánchez), on redescobrim el tertulià esmolat que posa en pràctica els seus coneixements sobre comunicació política per exposar que el rei (sigui quin sigui) va nu.

No estem sols

És especialment rellevant la troballa de l’expressió gas emocional perquè explica molt bé com actua aquest agent narcòtic que se’ns inocula a través dels mitjans o les xarxes socials sense ser-ne conscients. I un dia ens trobem que som no només votants, sinó fans d’Ada Colau, Carles Puigdemont o Donald Trump. Perquè aquesta és una altra de les conclusions. Catalunya i el seu Procés no són cap excepció en un panorama mundial dominat pels sentiments, on cadascú creu el que vol creure i recela de tot allò que no vingui del seu cercle de confiança. El llibre serveix també per entendre la dificultat que tenen (que tenim) els periodistes per moure’s en un context on la veritat dels fets passa a un segon pla. I si no, fem un exercici. Qui de nosaltres està disposat a acceptar informacions negatives sobre el nostre líder polític?

De forma conscient, Aira no ha volgut centrar el llibre en el procés català, però el lector podrà treure conclusions i veure paral·lelismes en qualsevol dels seus capítols. Perquè al capdavall tothom fa servir les mateixes estratègies. Pedro Sánchez, per exemple, viu molt bé en el “tots contra mi”, però Abascal també, i més si hi sumes el component “els mitjans ens ataquen”. Uns missatges victimistes que també s’han fet servir des de l’independentisme.

Per això, el lector es queda amb ganes d’un estudi més aprofundit de com el factor emocional va jugar i encara juga un paper clau en l’estratègia dels partits independentistes catalans; de com Puigdemont i Junqueras, des de les seves posicions respectives d’exili i presó, fan servir el gas emocional. Un gas, això sí, que serveix per contrarestar el que utilitzen a l’altra banda.

stats