La nova novel·la d’Haruki Murakami, La mort del comanador, fa pensar en les rareses abismals del millor David Lynch diluïdes o domesticades per les sorpreses entranyables i les casualitats irritants del pitjor Paul Auster. Els materials primers amb què l’autor japonès més internacional ha construït l’argument de la novel·la semblen les peces d’un trencaclosques romàntic, culturalista i esotèric. Són tres adjectius que potser despertaran les suspicàcies dels lectors més entrenats, però una virtut de Murakami és la capacitat per fer literatura amb tota mena de materials.

El protagonista i narrador és un pintor de 36 anys a qui la dona ha abandonat i que, per pair la crisi matrimonial, fuig de la ciutat i se’n va a viure “al capdamunt d’una muntanya que era prop de l’entrada d’una vall estreta”. La casa on s’instal·la pertany a un prestigiós i venerable artista que, ja ancià, vegeta en un asil. La peripècia de l’artista jove i sense èxit que per circumstàncies alienes a la seva voluntat comença a viure a la casa d’un artista vell i reconegut donaria molt de joc en termes socioartístics, si no fos que el narrador protagonista és un artista sense gaire ambició, conscient de no tenir un gran talent creatiu, que es guanya la vida fent retrats per encàrrec. A Murakami, la qüestió de l’art i de la creació li interessa només d’una manera tangencial.

Com sempre passa amb les històries de terror i de misteri -i encara que aquesta no ho és pròpiament, sí que en té elements característics: una atmosfera inquietant, personatges aureolats de secrets i, fins i tot, una incursió en el món sobrenatural-, quan un personatge se’n va a un lloc remot i pacífic a la recerca de la tranquil·litat el que acaba trobant és més excitació, més sorpreses i més desordre que els que tenia en la seva vida anterior. Això és el que li passa al narrador protagonista, que des que entra a viure a la seva nova casa coneix un veí misteriós i milionari que li paga una fortuna perquè li faci un retrat -la referència al Gatsby de Fitzgerald ha estat assenyalada per tothom-, estableix una relació fogosa amb una amant voraç i descobreix un quadre estremidor i inèdit pintat fa anys pel vell propietari de la casa. A més, una nit es desperta pel dring d’una campaneta que prové d’un forat que hi ha al costat d’un templet sintoista construït fa segles a la vall. Del forat n’emana una presència -meitat encarnació i meitat “Idea”- desconcertant. És la trama més erràtica i fluixa de tot l’ordit narratiu.

Les pel·lícules i les novel·les de plantejaments excèntrics i enrevessats corren el perill d’hipnotitzar i persuadir d’entrada i d’avorrir i decebre al final, a l’hora d’aclarir enigmes i proposar resolucions. Prometre filigranes sempre és més fàcil que executar-les. Això és el que passa a les pitjors pel·lícules de Lynch i gairebé en totes les novel·les d’Auster. ¿És el que li passa aquí a Murakami? Doncs de moment no ho podem saber perquè, si bé m’he referit a La mort del comanador com si fos una novel·la, en realitat n’és només la primera part, o el Llibre 1. A diferència de la versió anglesa, que va sortir en un sol volum de prop de 800 pàgines, tant l’edició catalana com la castellana sortiran en dos volums, igual que l’original japonès. El segon no arribarà a les llibreries fins a l’any vinent.

Narrada en una primera persona que reprodueix amb efectivitat el to desprès i expectant dels somnis que semblen vívidament reals, La mort del comanador -que s’intueix ben traduïda per Albert Nolla- és plena de personatges clàssicament murakamians, els quals oscil·len entre la sensibilitat i l’apatia. Tampoc no hi falten les referències habituals a la cultura occidental, des de Mozart i Thelonious Monk fins a l’Alícia de Lewis Carroll i Franz Kafka. Tot plegat és prou prometedor: una promesa ben sostinguda durant més de 400 pàgines. Ja se sap, però, que les promeses només tenen valor real si a la fi s’acaben complint. Per jutjar, esperarem al desenllaç.