D’ençà de la publicació de L’estiu madur (1985), Valentí Puig s’ha mantingut fidel a la poesia; un gènere que li ha permès de vehicular les seves idees sobre les palpitacions del temps, segons la coneguda fórmula d’Eugeni d’Ors, de manera complementària al que ha anat fent amb el dietari o l’assaig. El món d’avui rep la consideració del poeta, escèptic per naturalesa, antiromàntic per convicció. Amor i desamor, la peça final de la secció Gin, dedicada als afectes del cor, comença així: "Quan l’amor és com una fúria inútil de la vida, / ens repleguem a paisatges aspres, sense fulles perlades / de pluja i confiem debades en tot l’oblit / que el món condensa". I acaba d’una manera que l’esmentat Xènius hauria exemplificat com a expressió de les formes que pesen per oposició a les flamígeres formes que aspiren a volar: "Així puguem / veure l’amor gràvid, casal amb balconada al mar". 

Els prats lluminosos deu al nom a la primera poesia del llibre, amb un inici que sembla una picada d’ullet a la més recordada de Rosselló-Pòrcel: “Verdegen els camps de blat”. La continuació i el desenllaç, però, són ben diferents: “Recorda’m / la història sobirana del blat, i també voldria / saber com és que tanta llum ve de segles, intacta, / d’un gran sol desentès de la maldat dels homes” (potser no resulta del tot desencertat preguntar-se què hauria passat si Puig hagués escrit aquests versos ara mateix, amb les desastroses repercussions econòmiques que tindrà per al nostre continent la pèrdua del blat ucraïnès). La maldat dels homes es desplega de forma vària i inexhaurible, i Puig, com a intel·lectual i com a poeta, s’ha compromès, des de sempre, a recordar-nos-la. 

Examinar les contradiccions

En el llibre anterior, La segona persona, l’autor mallorquí es referia a la setantena, edat que acabava d’estrenar. En la crítica que vaig dedicar a aquella obra, vaig fer servir la paraula contradicció. Els versos de Puig ens conviden tothora a examinar les contradiccions del món en què vivim, del món en què resistim. A mitjan anys vuitanta, quan publicava L’estiu madur, el catàleg de contradiccions era, òbviament, més limitat. Ara, amb la mal anomenada globalització, les contradiccions morals —personals i col·lectives— es fan presents pertot, i ens cal assumir-les o combatre-les. Bip-bip, la poesia que obre la segona part, Galàxies porno, n’és un exemple: “Ell volia morir envoltat dels fills i nets que no havia tingut”, comença dient.

Ara bé, el personatge ret el seu darrer alè "tot sol a l’UCI [...], ànima / que se’n va de bracet amb el bip-bip de la Parca". També hi ha contradicció, o tal vegada avís sobre el relativisme, en la titulada Llot d’hivern: "I quan parlem de política, ¿què hi fa que la raó / la tingués Erasme o Maquiavel?" En Mals menors, en canvi, es pondera el progrés enfront d’actituds puristes o adàmiques, bé que, alhora, se’n destaquen els danys col·laterals (la banalitat del món d’ara): "Tot és un passat de mals menors i un present / de fotos amateurs a Instagram, buides de futur". Són "anys d’èxode low cost". Ara bé, davant aquest panorama, el poeta no es plany pel passat, ni abraça el recurs de la nostàlgia: "No tornis, passat, ni deixis res per fer".