Miró, artista genial i referent moral

Josep Massot

'Joan Miró sota el franquisme (1940-1983)'

Galaxia Gutenberg. 544 pàgines

Cada cultura construeix el seu panteó. Però perquè aquestes genealogies aspiracionals no quedin anquilosades és recomanable una periòdica revisió que les airegi i les alliberi dels tòpics acumulats. En el cas català gaudim ja –sovint a cop d’aniversari– d’algunes semblances notables com les signades els darrers anys per, entre d’altres, Agustí Pons, Betsabé Garcia, Julià Guillamon o Jordi Amat (qui just anuncia un proper llibre dedicat a Gabriel Ferrater). A aquesta nòmina s’hi afegia el 2018 el periodista mallorquí Josep Massot amb una primera aproximació a Joan Miró, centrada en el període 1893-1947. Tres anys després hi torna, tot completant el cicle vital entre el retorn de l’artista a Espanya després de la guerra civil i la seva mort el 1983.

Amb aquest díptic, l’autor cerca i aconsegueix desmentir els clixés reduccionistes sobre Miró que, de forma interessada, havien volgut reduir-lo a un personatge entotsolat, desconnectat del món i absent dels grans debats artístics –i no només artístics– del segle XX. Per assolir-ho, Massot es beneficia de la recerca acumulada per generacions d’especialistes (no sempre prou coneguda), de les accions impulsades des de les fundacions mironianes de Barcelona i Palma (no sempre prou reconegudes) i de la pròpia investigació al llarg dels anys i dels arxius, incloent-hi un accés privilegiat als fons privats (Massot és patró de la fundació mallorquina des del passat juny). Tot plegat li permet realitzar aportacions concretes al coneixement mironià, però sobretot hi destaca la mirada i l’estil propis del bon periodista cultural que faciliten la comprensió i la contextualització del personatge, en un relat que –més enllà d’alguna anècdota reiterada– flueix com una novel·la.

Joan Miró sota el franquisme es basteix sobre tres fils principals. D’una banda, hi ha l’ús polític i ideològic de l’art per part de la dictadura: primer sota control dels refugiats nazis a Espanya i posteriorment com aparador internacional amb què sotmetre els artistes locals i contrarestar les crítiques exteriors. Novament, l’evidència documental constata la intel·ligència de part de la burocràcia franquista –podien ser despòtics, però no imbècils– i la ignomínia de Salvador Dalí. De l’altra, hi ha la rèplica de les mateixes dinàmiques a nivell global, amb el trasllat de la capitalitat cultural occidental a Nova York i les transformacions fruit de la Guerra Freda. I, finalment, hi ha la trajectòria personal i artística de Joan Miró, profundament imbricada amb aquest doble context i més protagonista del que podríem pensar.

Miró és en primer lloc baula decisiva. Ell manté la dignitat davant dels abismes ideològics, tot mantenint-se fidel als postulats democràtics i catalanistes. Ell és qui connecta el món d’ahir amb el món de demà, qui enllaça els ismes de l’avantguarda i el món de París amb l’expressionisme abstracte i Nova York. Ell serà la biga que salvarà les restes de la desfeta post guerra civil (com la gent d’ADLAN reconvertits en Club 49) i que evitarà la deriva feixistitzant de les noves generacions artístiques catalanes, per endollar-les amb la tradició pròpia i els debats contemporanis. Ell serà, arribat el moment, qui succeirà Picasso i, malgrat l’escassa comprensió local, mantindrà la cultura catalana enllaçada als batecs dels temps. Però, a més de node, i de la mà d’una xarxa d’amistats internacionals (Calder, Sert, Matisse, Sweeney), Miró és també protagonista per mèrits propis com a artista genial i com a referent moral.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Joan Miró sota el franquisme (1940-1983)' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.