Abans de Joan Miró. L’home que parlava amb els arbres, del periodista Josep Massot, el creador de La masia i les Constel·lacions devia ser el més gran artista del segle XX que no comptava amb una biografia canònica. És a dir, exhaustiva i rigorosa, que no es limités a repetir idees preconcebudes (sobre la presumpta ingenuïtat de l’artista o la seva suposada condició de “mig monjo i mig pagès”) sinó que les matisés o les desmuntés. Una biografia, sobretot, escrita amb l’afany d’articular un relat complet de la trajectòria de l’artista, de fer un retrat minuciós de la seva figura i el seu art, i de mostrar com el va marcar la seva època.

El llibre de Massot -una feina de dècades- resol aquesta mancança, i això que l’autor se centra bàsicament en els dos primers terços de la vida de Miró. En termes de nombre de pàgines, la desproporció és enorme. El període que va del 1893, any del naixement, fins al 1947, any de la consagració mundial, ocupa 738 pàgines. El període que va del 1947 fins al 1983, que són els anys de treball solitari i persistent al taller de Palma, però també els de la consolidació com un dels referents de la modernitat artística i de la resistència antifranquista, n’ocupen 61. Se m’ocorren dues raons per a aquest decalatge. Una és que, a partir del 47, Miró ja era qui seria fins al final dels seus dies tant en termes creatius com de reconeixement. L’altra és que, més enllà d’exposicions, viatges i visites a casa, la vida de Miró va reduir-se al cercle familiar, on no van faltar els maldecaps escabrosos: el descontentament de Miró i la seva esposa pels dos matrimonis de la filla, la mort prematura d’un gendre cràpula, les xacres de l’edat, la bohèmia dels nets...

Sigui com sigui, el lector d’aquesta biografia acabarà plenament satisfet. Massot maneja molta informació d’una manera clara, intel·ligent i organitzada, no es limita a exposar fets i anècdotes sinó que els narra i els interpreta, demostra una gran capacitat de síntesi i, sobretot, és dens i precís tant a l’hora d’explicar el seu biografiat com l’obra que va fer i el temps que li va tocar de viure. Un exemple de la perícia de Massot és com explica la formació artística de Miró, que va pouar en la seva singularitat íntima i en la realitat ancestral de Catalunya i, alhora i sense contradicció, va abraçar l’avantguardisme més transgressor.

Deixar petja en l’art modern

En una biografia tan rica en personatges (Picasso, els surrealistes, Pierre Matisse, Dalí, Foix...), en paisatges culturals (la Barcelona dels anys 10, la París dels 20, la Nova York dels 40) i en situacions sociopolítiques (la guerra civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista...), cadascú hi trobarà coses que l’interessin o el fascinin. Em semblen rellevants l’ambició descomunal i la confiança en ell mateix que sempre va tenir Miró, que el van dur a suportar tota mena de desdenys, burles i incomprensions, i la fermesa i l’astúcia amb què sempre va protegir la seva llibertat i singularitat. Això li va permetre participar del surrealisme sense sotmetre’s als dictats dels seus popes ni quedar entrampat en les estèrils lluites intestines que van corcar el moviment. En termes polítics, també li va permetre ser catalanista i antifranquista escapant del catalanisme noucentista i sense caure en els dogmes del comunisme. Un altre aspecte crucial és la petjada de Miró en l’art modern. Massot deixa clar que el meditatiu però turbulent Miró ha estat un dels artistes més influents del segle XX. Sense ell, un cert Picasso tardà no s’entén, els seus col·legues surrealistes haurien estat més pobres i l’expressionisme abstracte nord-americà hauria estat més tosc i menys gràcil.

Una biografia de Joan Miró feia anys que era necessària. La que ha escrit Josep Massot ja és imprescindible.