La GarrigaTot demana salvació és una novel·la important per moltes raons. En una època en què sembla que cal una tesi per a tot, i un diagnòstic i una recepta unívocs que aplaquin les pors i la realitat complexa, aquesta obra emergeix com un crit esqueixat de llibertat. La segona novel·la de Daniele Mencarelli (Roma, 1974) i l’obra inaugural del nou segell independent La Segona Perifèria és un equilibri rar entre ràbia i tendresa, entre daltabaix individual i perplexitat de grup i institucional.

El narrador és un Daniele de vint anys que acaba de tenir un brot de violència a casa, contra els pares, i és forçat a ingressar en un hospital psiquiàtric. Però salva les trampes de tractar literàriament un retall autobiogràfic. No és autocompassiu ni victimista. La narració dels set dies passats en una sala calorosa i asfixiant de psiquiàtric el 1994 avança amb un rumb clar, ple de matisos i d’idees. 

Del dolor a la germanor

La novel·la comença amb un dels sonats amb qui en Daniele compartirà sala i captiveri intentant cremar-li els cabells. En els dies següents s’opera la transformació de la mirada, tant en el narrador com en el lector. Coneixem el dolor i els trencaments d’aquells sonats que primer feien por. Es descabdella la ferida oberta d'en Daniele, anys de desencaix, d’una ultrasensibilitat i un patiment que no han trobat la manera d’expressar-se i de fer-se vivibles. El dia a dia precari d’un lloc assistencial ratat per les limitacions –de temps, de recursos, de comprensió...– es mostra amb un sentit orgànic, que va deixant fora els prejudicis i els judicis sumaris. De mica en mica sura la humanitat i la germanor dels companys de sala, la lucidesa entranyable i commovedora d’en Mario, un personatge tancat de fa anys. En Mario, aquell que va fer un intent d’homicidi, és el mateix que regala ensenyances a en Daniele: “Tingues cura de tu. Demana ajuda quan en necessitis. Però deixa que la teva mirada sigui lliure, no permetis que ningú t’expliqui el món”.

En un sistema assistencial que estableix jerarquies i estigmatitza i menysté els bojos, la mirada del narrador és la clau de volta de la història: surt del jo, s’acosta sense distincions als altres tancats i als infermers i metges d’aquell univers opressiu, incòmode per a tothom. Sobretot perquè el sistema no té temps ni ganes de comprendre, no li surt a compte. “Calia tan poca cosa, realment. Només escoltar, mirar als ulls, concedir”, diu, quan es produeix un incident amb un malalt. A mesura que passen els dies, es confon la idea sobre què és la bogeria i la normalitat i qui és a cada banda. I tot això no es fa amb grans discursos teòrics: Mencarelli treu pensament i petroli narratiu de l’impacte vital i de la capacitat d’emocionar, amb tocs de sarcasme que il·luminen els racons més foscos.

Un problema de primer ordre

La traducció de Pau Vidal assaja el complicat exercici de traslladar al català la riquesa dialectal i de parla col·loquial que utilitza Mencarelli. Tota una aposta que aporta vivor. En alguns moments pot descol·locar el lector català, desavesat justament a aquestes solucions –potser perquè a vegades això s’ha despatxat amb el recurs a l’oralitat en castellà?–, però en qualsevol cas, l’aposta crida l'atenció.

Quan ara i aquí la salut mental és un problema de primer ordre, Tot demana salvació trinxa màscares complaents i viatja al pinyol de l’infern i de la humanitat més contradictòria i inextricable: examina el dolor, la confusió i la culpa dins d’un sistema violent que alimenta la repressió i el malestar. Sense receptes, sense respostes, amb dubtes necessaris: passats els set dies de tancament, qui és que va més a la deriva?