Els vidres de la sang i les paraules: rellegir Miquel Martí i Pol

Edicions 62 acaba de presentar la reedició de nou títols de Miquel Martí i Pol en sis volums i amb l’ortografia actualitzada. Una part molt significativa del seu corpus líric, que abraça des del reconegut Vint-i-set poemes en tres temps (1972) fins al programàtic —així mateix el qualifica l’autor— Llibre de les solituds (1997). Disset anys després de la mort del poeta, és un bon moment per rellegir-lo i per mirar d’escatir algunes claus de la seva obra. Per avaluar-la, també.

L’esmentat Vint-i-set poemes... és el primer llibre publicat després que se li diagnostiqués la greu malaltia que va patir, un fet que en condicionà vida i obra: “El més difícil, doncs, és sobreviure / amb escates de vidre a les entranyes, / amb plom, en lloc de sang, a dins les venes”. Cinc anys més tard, l’autor va depurar (i unificar) aquestes dues metàfores per fer-ne el títol del seu tercer volum d’obra completa: Amb vidres a la sang. És una metàfora esplèndida que actua com una mena de divisa de tota l’obra a partir d’aquell moment. “Tal vegada seríem menys sorruts / si no ens sabéssim confinats dins una / cambra petita”. La poesia social que el de Roda de Ter havia practicat fins llavors —a parer meu, d’escassa volada— canvia, de cop, i es torna poesia d’una gran densitat moral, el nucli de la qual és l’experiència d’un home mancat que, tot i això, no perd mai l’esperança. No sabem com hauria evolucionat el seu vers sense la vivència del forçat confinament existencial. El que sabem és que aquest fet ha deixat una empremta molt fonda en la seva obra: l’ha dotat de la seva singularitat, de la seva bellesa feta d’una estricta austeritat formal. La de Martí i Pol és una poesia d’arrel nominal, amb escasses metàfores (n’hem vist una de central, certament), avara d’imatges, molt centrada en el concepte. Blai Bonet era només tres anys més gran que ell; Vicent Andrés Estellés, cinc. Que diferent, la poètica d’aquests noms de la de Martí i Pol!

L'enigma de la popularitat martipoliana

“Clava’t les ungles fins a atènyer els mots”, llegim a Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1976). La privació i la limitació no endogalen la sensualitat ni la força de l’home. Martí i Pol continua sent un poeta molt popular, cosa que per a mi és un enigma. Això que he definit com el nucli temàtic de la seva poesia —el dolor— s’expressa d’una manera que no sembla pas que tingui gaire a veure amb el to popular (si més no, en el sentit que l’expressió té en autors clàssics com Verdaguer, Maragall o Sagarra, posem per cas). L’autor d’Estimada Marta (1978) és un poeta —ho apunto amb les reserves que calgui— intel·lectual. L’“ara és demà” i, encara més, el “que tot està per fer i tot és possible”, de Crònica de demà, s’han convertit, intencionadament retallats dels poemes corresponents, en lemes polítics. Però el “mira’m inscrit damunt aquest paper [...]. Tot és concret, i nu, i elemental”, del mateix llibre, com el gruix principal de la seva obra, a mi em fa l’efecte que són lluny d’una poesia popular.

“A pesar del seu èxit, no sabem gran cosa de la poesia de Miquel Martí i Pol”, afirmava Salvador Espriu en el pròleg de L’àmbit de tots els àmbits (1981). En aquest llibre, emergia una veu fonda i profètica, però, alhora, escèptica —l’escepticisme és un dels valors del vers humaníssim de l’autor. Ho són, també, la tendresa i l’esperança—. Si el Maragall jove concebia la poesia amb majúscules com un “ocell d’ales immenses que nia en l’eternitat”, Martí i Pol es mostra força més descregut: “No hi ha grans misteris ni un ocell / d’ales immenses que ens empari”.  

“Esperar sense a penes esperança”, diu a Suite de Parlavà (1991). L’obra martipoliana ha crescut a partir de l’assumpte de la soledat, de què tracten Un hivern plàcid (1994) i Llibre de les solituds (1994). El primer és un llibre sobre la vellesa (“et sobreïx la solitud”). El segon, un experiment, al meu entendre no prou reeixit, d’elaborar una obra coral (el seu títol més extravertit, com assegura ell mateix). Autoretrat als seixanta-set anys n’és, probablement, la peça més remarcable: “Només els ulls mantenen una activa / funció de vigilància i subministren / detalls insòlits a l’imaginari / que és qui serva dempeus la baluerna”. (Ja ho havia deixat escrit a Quadern de vacances, 1976: “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res”.) Hi ha una ironia dramàtica per fer-nos avinent el nucli de dolor. Perquè Martí i Pol va saber fer del vers una eina de resistència, de supervivència.