L’obra de Joan Francesc Mira (València, 1939) és vasta i variada. Inclou novel·les, contes, assaigs –sempre amb una triple dimensió política, sociohistòrica i antropològica–, llibres de memòries i traduccions –tant dels tres pilars de la literatura occidental (l’Odissea d’Homer, els Evangelis i la Divina comèdia de Dante Alighieri), com també d’una miniatura delicadíssima de Claude Simon titulada El tramvia, entre altres–... Al llarg de prop de mig segle, Mira també ha escrit moltíssims articles en premsa. Per a molts escriptors, l’articulisme és una ocupació purament alimentària, fullaraca reactiva sobre l’actualitat, papers conjunturals. Per a Mira, no: per a ell és una forma centrípeta i esprintada, en contraposició a una forma centrifugada i maratoniana, d’assagisme.

En aquest sentit, fa anys que dic que els articles són segurament la millor porta d’entrada en l’univers –conviccions, coneixements, idees, passions, manies, compromisos, gustos, sensibilitats, records, experiències– de l’autor valencià. El lector hi trobarà totes les seves virtuts (lucidesa, claredat expositiva, habilitat argumental, ironia, prosa robusta i elegant, precisió explicativa) i cap de les seves dificultats (densitat tècnica i conceptual, frases exigentment hipnòtiques i llargues).

És un senyal inequívoc de la importància que el mateix Mira atorga al gènere el fet que Papers de la roda del món, publicat ara per Pòrtic amb un pròleg del també valencià Carles Fenollosa, ja sigui, si no m’he descomptat, el seu desè recull de papers apareguts originàriament en premsa. En aquest cas, els articles aquí aplegats van ser publicats entre el 2010 i el 2017 als diaris Avui i El País i al setmanari El Temps, tot i que n’hi ha alguns que al lector que conegui bé l’obra de Mira li resultaran molt familiars. L’obra de l’autor de Borja Papa i Purgatori és plena de transvasaments entre títols, de recuperacions i de reutilitzacions de materials, de variacions i de reaprofitaments i reciclatges.

Una llista dels temes d’aquests articles –encara que parlar de temes és reduccionista, o si més no esbiaixat, perquè no dona la mesura exacta de la densitat expansiva del pensament de Mira ni tampoc de l’energia gimnàstica de la seva prosa– per força hauria d’incloure els següents: la memòria personal i el passat col·lectiu, la llengua i el país –en el seu sentit més militant i alhora més natural–, la literatura, les figures d’escriptors i d’intel·lectuals a qui Mira ha tractat personalment –Joan Fuster, Joan Coromines, Miquel Batllori–, la religió i l’art, la geopolítica global i la noció de crisi, la destrucció del paisatge i “el triomf de la lletjor” i la meravella incommensurable del personatge dantesc de Beatriu...

Ja em sabran disculpar els lectors la naturalesa tan caòtica d’aquesta llista, però és que és molt difícil sintetitzar l'articulisme d’un autor patriòticament autocentrat i alhora sempre obert a l’ample món, que escriu amb la mateixa desimboltura –una mescla d’erudició, de compromís i de gràcia narrativa– sobre el mur de Berlín, sobre Josep Pla, sobre l’Islam, sobre la idea d’Europa i sobre la Immaculada Concepció, entre tantes altres qüestions. Els articles de Joan Francesc Mira són una escola exemplar.