Literatura
Llegim  /  Crítiques 15/09/2022

¿Ens fan més forts, la família i els amics?

Sara Mesa publica 'La familia', una novel·la amb un matrimoni misteriós, tres fills difícils de controlar i una neboda òrfena

Álvaro Colomer
3 min
Sara Mesa

BarcelonaEn un dels capítols de La familia, una professora explica als seus alumnes que una branqueta es pot trencar amb facilitat, però que moltes branquetes juntes oposen una resistència sorprenent a qualsevol intent de rompre-les. La lliçó és clara: la família i els amics ens fan més forts. La mestra està molt satisfeta amb la seva explicació, però hi ha un nen que veu de seguida el problema d’aquesta metàfora: les branquetes més primes se sentiran oprimides, s'ofegaran enmig de les més gruixudes. En altres paraules: la família també pot ser una presó. I aquesta és precisament la tesi que defensa Sara Mesa en aquesta novel·la que, en realitat, és una antologia de contes protagonitzats pels membres d’un mateix nucli familiar al llarg de la seva vida.

Sara Mesa construeix una família encapçalada per un pare que recorda al protagonista de L’adversari, d’Emmanuel Carrère : diu que és advocat, però es passa el dia tancat al despatx de casa o fent obres de beneficència a nom d’una organització que ningú coneix. A més, és un home autoritari que té Gandhi com a referent i que imposa tantes normes morals als fills que acaba, precisament, asfixiant-los. Al seu costat, una dona sotmesa i enamorada que veu el seu marit com el súmmum de la intel·ligència, i tres fills i una neboda òrfena que exemplifiquen les diferents maneres d’assumir el rol de descendent: un noi insegur, influenciable i covard a qui el pare tracta amb menyspreu; una nena que es fa l’obedient per aconseguir que la deixin en pau; un nen espavilat i desvergonyit que se’n fot de la seva pròpia família; i, finalment, una neboda que, com que va passar la primera infantesa en un altre entorn, percep amb facilitat l’estrany ambient que es respira a la casa d’adopció.

Tots aquests nens serveixen a l’autora per demostrar que, de la família, com de la droga, també se'n pot sortir. Amb cicatrius, esclar, però sortir-ne al cap i a la fi. Sara Mesa s'assembla en aquest punt a Natalia Ginzburg, que ja ens va ensenyar que cada casa és un món. I, a aquesta idea, n’hi afegeix dues més: primera, el matrimoni és un lloc misteriós, i segona, els fills no són tan mal·leables com creiem. Per demostrar tot això, l’autora ens mostra diferents moments de la seva vida adulta, i hi afegeix petites històries que mostren les misèries que tots mantenim portes endins, com l’acceptació d’una violació per part del marit o el plaer de descobrir que el teu veí és un exhibicionista. Ho reconeguem o no, tots estimem més una persona quan coneixem les seves febleses.

Sara Mesa és una de les millors escriptores de la literatura espanyola contemporània. I ara que ja porta una bona llista de novel·les publicades, comença a ser possible l’anàlisi de la seva tècnica narrativa, com per exemple la conversió de tot el que escriu, capítols inclosos, en contes. També és destacable la seva tendència a mantenir la tensió mitjançant una dosificació molt calculada de la informació. De fet, a La familia, el lector no sap en quina època transcorre l’argument fins que no troba algunes pistes, com per exemple la pèrdua del costum social de referir-se a les persones amb síndrome de Down amb la paraula mongolito, fet que ens remet a principis o mitjans dels anys 80. També és interessant destacar, com ja passava a Cara de pan, que certa qüestió sexual sempre plana sobre la història, fins a arribar un punt en què les ganes que això es materialitzi també empenyen el lector.

stats