Mercè Ibarz mira enrere per tirar endavant

Sovint, aquells i aquelles que practiquem la crítica literària ens fregim el cervell buscant una bona descripció del lloc des d’on escriuen els artífexs de les obres que comentem. A Una noia a la ciutat, el darrer llibre de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), la mateixa autora ens l’ofereix: “Escriure des de la meva experiència, en primera persona, gràcies a l’art i al documental contemporanis”. I així ho ha fet des de La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) fins al recent assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024) passant per A la ciutat en obres (Quaderns Crema, 2002) i Febre de carrer (Quaderns Crema, 2005), rebatejats junts com Contes urbansen l'edició que Anagrama va posar en circulació fa tres anys.

Una noia de ciutat és la continuació natural dels anteriors llibres autobiogràfics d’Ibarz, on pesen tant els seus orígens rurals com la relació amb la ciutat adoptiva, aquesta Barcelona avui trastornada i on resulta gairebé impossible gaudir del passeig, activitat que l’autora aprecia i ha cultivat tant. Barcelona és una ciutat que, de mica en mica, va anar fent seva i que ha decidit no abandonar mai: “I no deixaria per res del món la ciutat ni els seus paisatges; per més boja que sigui l’hi dec tot: l’amor, l’amistat, l’ofici, l’escriptura”.

La mort del company de tota una vida

El detonant de l’escriptura és aquí la mort de L, el company de tota una vida. Aquest fet luctuós convida l’autora a buscar-se en la jove que amb disset anys va arribar a la Barcelona del tardofranquisme en un cotxe de línia de l’Alsina Graells. Davant d’aquella noia –a la qual durant la narració Ibarz es refereix sovint en tercera persona, en un sa exercici de distanciament–, s’estenia llavors un futur inconegut que va traduir-se en una carrera periodística i literària més que solvent.

En els primers anys barcelonins, aquella noia va estrenar la llibertat en la incipient Facultat de Periodisme, on es va polititzar, i en diversos pisos d’estudiants situats en barris com Sant Antoni o el Guinardó, mentre somiava la ciutat “amb els ulls desperts i amb els ulls tancats”. Amb el fil conductor de la relació de parella, construïda sense models previs, l’acompanyem en els seus descobriments i recorrem la seva vida laboral a les redaccions –com les de l'Avui o el Diari de Barcelona–, on va bescanviar el periodisme polític pel cultural i on, en un determinat moment, la literatura va imposar-se gràcies a la lectura de la traducció que Helena Valentí va fer d’El quadern daurat de Doris Lessing. Fins que un estudi al carrer Rosselló on podia escriure sense distraccions va beneir la seva vocació.

Ibarz és de la generació dels joves que freqüentaven la plaça Reial, el bar Marsella i llegien El Víbora. M’agrada això que diu que en els anys de la contracultura –tan masculina– el feminisme va ser "la contracultura de la contracultura". I també envejo les trobades que va tenir amb Anna Murià, l’escriptora instal·lada a Terrassa després d’un llarg exili que abans de dinar es prenia un whisky.

Quan era jove, Ibarz es va enamorar de Londres, una ciutat que per a ella és una extensió de Barcelona. Hi va tornar poc després de la mort del company, tota sola. Perquè vèncer la mort és continuar amb la vida. Una noia a la ciutat –d’entre els seus llibres és on més es despulla– inclou fotografies fetes majoritàriament per la mateixa autora en els seus recorreguts urbans i abunda en referències culturals on la literatura, el cinema i la música són protagonistes. Una festa de records i connexions escrita des de la convicció que la cultura ens enriqueix, i que per això és doblement valuosa. Si us agrada la literatura testimonial de Vivian Gornick, aquest exercici introspectiu no us decebrà.