Els infants solen tenir una imaginació desbordant, els flueix de manera natural, i també un gran sentit de la curiositat, fins al punt que un objecte quotidià i simple els pot portar a fer-se mil preguntes i viatjar lluny, més enllà del sentit primigeni del que estan observant. Això és el que plantegen les pàgines de Ser o no ser... una poma, l’àlbum infantil de Shinsuke Yoshitake (Kanagawa, Japó, 1973) que acaba de publicar Libros del Zorro Rojo.

El nen d’aquesta història veu una poma damunt la taula i, a partir d’aquí, es comença a preguntar si el que té al davant és realment una poma o bé una altra cosa: potser és una cirera enorme, un peix vermell enrotllat com una pilota, un ou estrany o, fins i tot, un meteorit que s’ha estavellat a la Terra. Així mateix, podria tenir sentiments i es posaria vermella de vergonya, es bloquejaria davant dels problemes o riuria si li féssim pessigolles. Però, d’on ha sortit, aquesta poma? ¿L’ha comprada la mare al supermercat? ¿És un regal del pare per al dia dels enamorats? A mesura que anem avançant en la lectura, comprovem que hi ha una infinitat de possibilitats diferents, algunes més desassenyades que d’altres, la qual cosa ens permet assistir a una reflexió filosòfica sobre la naturalesa de les coses i la visió que en tenim. A Ser o no ser... una poma s’hi reconeix el segell (marcat) de Shinsuke Yoshitake, que també trobem en altres obres seves: només cal llegir Atascado (Barbara Fiore Editora), en què el petit protagonista decideix treure’s la roba sol, al bany, però el cap li queda atrapat a la samarreta. En un moment de terror, pensa en les traves que haurà de superar en aquesta situació nova. O mireu-vos Me aburro (Pastel de Luna), un veritable tractat sobre l’avorriment. L’autor, doncs, fa que una escena quotidiana viscuda per un infant desencadeni en un seguit de circumstàncies divertides en què no falta l’humor i la imaginació.

De la mateixa manera, la proposta gràfica de l’artista japonès resulta fàcilment reconeixible: la simplicitat en la línia i la paleta cromàtica senzilla -no més de quatre colors- creen unes composicions dinàmiques que combinen imatges a pàgina sencera, vinyetes, elements seriats, escenes sobreposades i un munt de detalls, aspectes que recorden l’estructura que s’utilitza per a alguns llibres il·lustrats informatius. A més, aquí lletra i dibuix comparteixen espai en un mateix nivell, formant un conjunt indivisible. No hi ha dubte que, en aquest àlbum, tot encaixa a la perfecció perquè, d’una banda, els petits lectors puguin gaudir sense més ni més -fins i tot esclafir en una riallada- i, de l’altra, introduir-se en qüestions que conviden a la reflexió.

Sovint, quan ens fem grans, perdem la capacitat imaginativa, que, en canvi, està molt desenvolupada en els infants; ens tornem pràctics i racionals. Quan Antoine de Saint-Exupéry, amb sis anys, ensenyava el seu dibuix d’una boa que s’havia empassat un elefant, els adults tan sols hi veien un barret i, seguidament, li aconsellaven que no perdés el temps i que es dediqués a coses més serioses, com la història, el càlcul o la gramàtica. Després, ja gran, coneix el Petit Príncep i li fa el mateix dibuix: ell sí que hi identifica la boa amb la panxa plena. Com tota norma, però, hi ha algunes excepcions, i Yoshitake n’és una, indiscutiblement; se serveix d’una creativitat sense límits per reencarnar-se en aquest nen que, en veure una poma, connecta amb un altre món (el de la imaginació) on la fruita es transforma en les coses més impensables.

Al final, el protagonista torna a la realitat: “Mare, me la puc menjar?”, pregunta. Al capdavall, una poma és una poma, o sigui que també estar bé deixar-se endur per l’instint (o voler saciar la gana) i, senzillament, clavar-hi una mossegada.