Memòries familiars o gramàtiques del jo

Potser sí que aquests són temps dolents, com deia Ciceró, perquè els fills han deixat d’obeir els pares i tothom escriu llibres. Però Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) deu ser-ne una excepció, perquè era un nen molt tranquil i la mar d’obedient. I, d’altra banda, pensant en els resultats literaris, està molt bé que escrigui llibres com L’últim mono, El mal francès i Gramàtica dels noms propis, el darrer, que és magnífic, per cert.

Passats els anys sembla que toca fer memòria, atiar el foc d’unes cendres que encara fumegen i cercar-se enmig d’un temps perdut que, com veiem, continua existint. Escriure unes memòries familiars és un pas literari més per a qui acostuma a fer, als seus llibres, literatura del jo. Més enllà de l’adoració personal que l’autor sent per Proust, sembla que els models a seguir són Josep Pla i Stendhal, cosa gens menyspreable. És evident que Todó és un autor interessat a parlar obertament d’ell mateix. Això significa, en el seu cas, reflexionar sovint sobre la llengua i les relacions personals entre el català i el castellà, un tema recurrent en la seva l’obra. Un tema que aquestes memòries infantils i juvenils no poden obviar. Aquest afany singular, l’època i la vida primerenca de l’autor, tenen l’encís de la moderada revelació.

A la primera part del llibre, tot i situar-nos en la immediata postguerra, Todó ressegueix la seva genealogia amb un enjogassat retrat dels seus avantpassats que explica perfectament la qüestió de les llengües. És la part més familiar i humana, amb un reguitzell de parents que fan un retrat deliciós de la vida familiar a casa dels Todó, els quals es consideraven gente bien de Sant Gervasi, com a petits empresaris del tèxtil que eren, i que dubtaven entre emprar el català a casa o bé la llengua imposada pel règim. Una vida força plàcida i sense estridències, ben adaptada als temps, i que sembla anar en conjunció amb el caràcter d’aquell nen que es delia pels llibres. Hi ha moments vivencials reveladors, com el desconcertant descobriment de la injustícia. Els que tenim germans hem patit l’arbitrarietat dels pares i, per tant, la injustícia davant d’un fet punible a casa. Res és més despòtic i alliçonador per a un infant que ser castigat injustament. Potser per això el sentit de la justícia és una de les coses més arrelades que tenim. La segona part d’aquestes memòries té més a veure amb el despertar a la vida i el descobriment del món. Com el primer viatge sol a Sòria per contemplar els paisatges del seu estimat Machado, o l’estada a França, a París, en l’obstinada vocació juvenil de ser francès. Tot això, sense oblidar el seu pas per diverses institucions, com l’escola catalanista, una agrupació escolta i la seva relació directa i desafectada amb el Partit Comunista Internacional, entre d’altres afinitats. També hi ha el tema de la identitat sexual, l’impacte del descobriment de la seva homosexualitat a través de la literatura de Gide, i alguna commovedora experiència en aquest sentit. La veritat és que Gramàtica dels noms propis és un llibre alegre i molt entretingut, gràcies a la bona escriptura de Todó i al fet de posar-hi humor, certa ironia i distància. També hi ha tendresa, i la sensació de passar-s’ho bé des d’un present que no deixa d’irar-lo.

Aquesta ira, diguem-ne així, té molt a veure amb la llengua catalana i la seva decadència, amb la política i la relació entre el català i el castellà. Todó reconeix que és complicat parlar d’aquestes coses sense dir ximpleries, i per això en diu alguna de tan sonora com que la decadència del català té a veure amb el fet que ha sigut la llengua imposada a l’ensenyament, obviant per exemple la pressió que exerceix el castellà a tot arreu i factors culturals o sociolingüístics, i mostrant un desconeixement total del funcionament d’instituts i escoles en aquest tema. Potser cal sortir de Sant Gervasi. Més enllà d’això, Gramàtica dels noms propis és un llibre notable i valent que no deixa de denunciar coses tan espantoses com la pederàstia d’algun capellà i l’homofòbia més lacerant. Tot plegat em fa pensar si un llibre de memòries no és sempre un llibre de denúncia.