Maupassant: quan la intel·ligència s’avé amb la vitalitat

Guy de Maupassant (1850-1893) té totes les virtuts de Gustave Flaubert i no té el seu únic defecte. La frase és molt contundent i per escriure-la amb plena convicció hauria d’haver rellegit a fons els dos autors, però miraré d’explicar-la. Flaubert, mentor i amic de Maupassant, era un escriptor de prosa precisa i expressiva, tenia una mirada penetrant sobre les maniobres del món i del cor, i era un mestre en l’ús tant de la ironia fina com del sarcasme dissolvent. Quin era el seu únic defecte? Potser un excés d’autoconsciència intel·ligentíssima que de tant en tant dona a la seva prosa una fredor una mica maquinal, una duresa un punt massa marmòria.

Maupassant també és un escriptor prodigiosament intel·ligent, en el sentit que entén com funciona el món i com es comporten els homes i les dones i, també, en el sentit que domina absolutament tots els recursos literaris que té a l’abast per explicar aquest funcionament i aquest comportament de la manera que ell vol. El que el diferencia del seu mentor és que, a Maupassant, que era un hedonista desbocat (“Em temo que aquest noi no se’ns en vagi per l’esperma”, va escriure Flaubert a Turguénev), l’excés d’intel·ligència mai no li apaga la vitalitat ni li mata el sensualisme. Fins i tot quan aborda temes terribles com la guerra o quan explica actituds repugnants i mesquines, la literatura de Maupassant batega d’opulència sensorial. També és interessant, aquí, comparar-lo amb el seu coetani Anton Txékhov, un altre geni pioner del conte modern. Tots dos tenen una mirada humanista, un sentit narratiu afuat i una prosa personal i exacta, però (amb tots els matisos que es vulgui) un traspua ascetisme rus i l’altre, bonheur francesa.

Un relat alegre i vital

La casa Tellier i dues històries més, publicat per Club Editor en una excel·lent traducció de Mia Tarradas, recull tres contes llargs (o nouvelles) de l’autor de les meravelloses Bel Ami i Una vida. Són tres històries en què hi cap tot: la tendresa i l’humor; també l’horror i la humiliació i la desgràcia. Les protagonistes de La casa Tellier són una madame i les seves prostitutes. En mans de segons quin escriptor, n’hauria sortit un relat ple de misèria i sordidesa, travessat de severitat moral. Maupassant fa tot el contrari. Presenta les protagonistes com unes dones pròdigues que porten alegria i amor per tot allà on van i que reparteixen vitalitat arreu. A més, les mostra en una situació insòlita, quan tanquen provisionalment el prostíbul per assistir a la primera comunió d’una nebodeta de la madame. L’escena de la missa, quan les prostitutes s’emocionen i el capellà els dona les gràcies perquè els seus plors ajuden a crear un moment d’èxtasi místic dins l’església, transmet al lector la idea que les dones, tan festives i rialleres i de reputació tan dubtosa, estan ungides per la gràcia de Déu, i que la madame, sempre assenyada, és una mena de santa de la sensualitat.

Al segon conte, En família, Maupassant juga magistralment amb un equívoc luctuós (una dona es mor però resulta que no) per descriure i explorar tant la pena més fonda i sincera com la mesquinesa més bruta i la hipocresia més patètica. La mateixa paleta riquíssima d’emocions, comportaments i actituds es desplega al cèlebre i també memorable Bola de greix. Emmarcat dins el context de la guerra francoprussiana, igualment protagonitzat per una prostituta, és Maupassant pur.