EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 17/02/2018

Mare de llet i mel, vida de vinagre i sal

'Mare de llet i mel' de Najat el Hachmi. Edicions 62 / Destino. 400 pàg. / 20,50 €

Pere Antoni Pons
3 min
Mare de llet i mel, vida de vinagre i sal

Els lectors de les anteriors novel·les de Najat El Hachmi de seguida reconeixeran molts dels ingredients que formen Mare de llet i mel : el contrast violent -i les semblances poc visibles però inquietants- entre cultures i estils de vida molt diferents; la figura de la mare com un refugi de bondat i d’amor per a les filles però també, a pesar de les bones intencions, com un instrument de dolor i de condemna; el conflicte generacional que provoca l’assumpció o bé el rebuig dels models occidentals per les dones magribines d’una mateixa família que han emigrat a Europa; els condicionants agressius amb els quals les dones han de viure tant al Marroc com, d’una manera més subtil però també insidiosa, als països europeus...

La protagonista de la nova novel·la de Najat El Hachmi és la Fatima, una dona del Rif de qui coneixerem amb el màxim detall tota la història, des de la infantesa i la joventut en la seva terra natal fins a la difícil adaptació al poble de Catalunya on emigra. En termes estructurals, El Hachmi divideix els dos plans geogràfics i temporals de la història -els anys marroquins i els anys catalans- en capítols que es van succeint d’una manera alternativa, cosa que al principi confereix riquesa i moviment al relat però que a la llarga li dona un ritme feixuc i mecànic, accentuat pel fet que mai no es desmunta l’ordre cronològic de cap dels dos plans. Com que la història sempre es reprèn allà on l’havíem deixada, la sensació és que tot se’ns dona massa mastegat perquè pugui haver-hi lloc per a les ambigüitats o la subtilesa.

En termes narratius, l’autora opta per combinar dues veus. Mentre que en els capítols sobre l’experiència emigrant és la mateixa Fatima qui conta i s’esplaia, explicant a les seves germanes les seves desventures i tribulacions en terra estrangera, en els capítols dels anys marroquins gairebé tot és relatat per una tercera persona sempre focalitzada en la protagonista. De nou, la combinació sistemàtica de dos punts de vista diferents, que es despleguen sense interrupcions ni sobresalts, al principi dona vivor i agilitat a la novel·la però, a la fi, deriva cap a un cert automatisme, que dilueix la força dramàtica dels fets. No hi ajuda, tampoc, el detallisme amb què se’ns presenten algunes situacions i la prolixitat d’alguns episodis, en especial d’aquells que recreen -relacions humanes i costums, atmosfera sensorial i anímica- la vida domèstica i familiar d’una dona al Marroc.

Tot això no vol dir que Najat El Hachmi no assoleixi el propòsit principal amb què ha escrit la novel·la: relatar d’una manera creïble i emotiva, però no melodramàtica, la vida d’una dona que, en un context sempre hostil, ha de sobreposar-se a tot tipus de barreres i desgràcies. El ventall d’adversitats que ha de superar la Fatima inclou, entre d’altres, el paper subsidiari que per força ha de jugar pel fet de ser una dona, la relació plena de culpa que -també perquè és una dona- manté amb la sexualitat i amb el propi cos, i el fet d’haver de refer la seva vida en un altre país, on arriba totalment desvalguda i havent de fer-se càrrec d’una filla petita.

Com és habitual en les novel·les d’El Hachmi, les relacions entre mares i filles ocupen un lloc central a l’obra. Són relacions difícils, plenes d’afecte, de generositat i de bondat -créixer és allunyar-se de la mare-, però també de temor i d’incomprensió. En aquest sentit, és interessant la manera com se’ns mostra que al Marroc les dones són obligades -coaccionades per la tradició i el poder dels homes- a ser l’instrument que, precisament, perpetua l’ordre que les condemna a la submissió i l’obediència. La complexitat valenta, lliure de prejudicis i de cotilles políticament correctes, amb què El Hachmi aborda la condició d’una dona marroquina tant al seu país natal com a la terra d’acollida, fan que, més enllà de l’extensió excessiva i d’una certa familiaritat rutinària en el desplegament de l’argument i en l’evolució dels personatges, la lectura de Mare de llet i mel valgui la pena.

stats