La llar és el lloc més perillós per a les dones

Filòloga i exdiputada al Congrés dels Diputats per En Comú Podem, Mar García Puig (Barcelona, 1977) va sorprendre i molt amb el seu primer llibre, La història dels vertebrats –que va rebre el premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’assaig, humanitats i història–, on va abocar sense embuts la seva experiència sobre la poc explorada aliança entre maternitat i salut mental. A mi em va captivar per la seva descarnada sinceritat i perquè estava passat pel sedàs de la seva formació literària, i el resultat era una combinació molt equilibrada entre el seny i la rauxa, entre l’experiència descarnada i la meditada consciència.

Amb Això tan tenebrós ho ha tornat a fer: ha tornat a barrejar les seves angoixes i el seu amor pels llibres. García Puig és, abans que res, una lletraferida, i per això ha batejat el llibre amb cita de La tempesta shakespeariana. En aquest cas, el tema principal és la metàfora, millor dit la tendència que tenim a parlar amb metàfores: "Pronunciem una metàfora, com a mínim, cada vint-i-cinc paraules. O sigui, unes sis metàfores per minut. En una hora de diàleg ininterromput, es dirien tres-centes seixanta metàfores". I si parlem amb metàfores, vivim en les metàfores. Amb les metàfores substituïm el món real pel que imaginem. I potser més ella que d’altres, donada la seva confessada necessitat d’amor, que la fa cercar-lo "de vegades arrossegant-me per terra i d’altres amb supèrbia orgullosa".

La metàfora, i per extensió el llenguatge com a constructor de realitats, és aquí una excusa sostinguda que serveix a l’autora per parlar-nos del seu moment vital –dona separada amb dues criatures bessones– i del seu amor per la literatura gòtica feta per dones, aquella literatura de la pertorbació del segle XIX que ella vincula a l’actual literatura del jo, tan en voga: "Els fantasmes de les escriptores gòtiques d’altres segles i els nostres contes tan sovint titllats d’egocèntrics reflecteixen la mateixa lluita per ser autores i narradores de les nostres vides i les nostres morts". Una correspondència molt oportuna, per les equivalències –que no semblances– entre les pors de les unes i les de les altres.

A la seva família a García Puig sempre li diuen que s’assembla a la tieta Alba, que a l’estil de la protagonista d'El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman, i a causa dels seus neguits, veia en les parets coses que no hi eren. La literatura gòtica ens parla de la llar com el lloc més perillós per a les dones i sabem que la violència de gènere abunda en escenaris domèstics: "Tothom és capaç d’experimentar el terror quan el que coneixem es converteix en amenaça. Però les dones hi hem conviscut històricament".

En Això tan tenebrós, un llibre que no arriba a la potència de l’anterior, però que camina pels mateixos viaranys amb una gran coherència, viatgem amb l’autora al món prefabricat de Disneyland París, on passa uns dies amb els seus fills com en una bombolla amb visites recurrents a la mansió encantada. I l’acompanyem a la Fira del Llibre de Buenos Aires, on va per feina i sense descendència, i on el que més l’interessa és el cementiri de la Recoleta. D’equipatge, cites d’Aristòtil, Dickens, Virginie Despentes i, esclar, de Susan Sontag.