Reconec que Un lloc per a en Mungo, la segona novel·la de l’escocès Douglas Stuart (1976), d’entrada pot fer una mica de peresa. Al cap i a la fi, explica una història que ja hem vist i ja hem llegit en desenes de pel·lícules, de telesèries i de novel·les: l’entrada en el món dels adults d’un noi que no és com els seus esperen que sigui ni tampoc com a ell li convindria ser si aspira a sobreviure en un entorn difícil i ple de prejudicis.

És una història, a més, que transcorre en uns escenaris també molt familiars, els barris pobres i moralment embrutits d’una gran ciutat en decadència del Regne Unit, en aquest cas Glasgow, desmantellada i agreujada per les polítiques de Margaret Thatcher: ja som als 90 i el primer ministre és John Major, però els efectes del thatcherisme continuen sent brutalment omnipresents en el dia a dia de la comunitat i en la intimitat dels cors i de les cases. La Glasgow de Stuart també és una ciutat travessada pel conflicte polític i identitari que enfronta protestants contra catòlics. Grisa i asfixiant, els homes i les dones hi viuen marcats per la pobresa, per la violència, per l’alcoholisme i per la fosca fatalitat d’un futur buit i estret.

Resumit així, ja ho he avançat, la novel·la fa una mica de peresa. La literatura, però, no és tant una qüestió d’originalitat com de personalitat: per això ens interpel·la menys, en general, el que és extravagantment únic que el que és vivament proper i reconeixible. A més, i això també ho sabem tots de sobres, la força i la personalitat d’una obra literària no depenen del tema o de l’argument sinó del to, l’estil, la textura i la mirada amb què el tema és tractat i l’argument és contat. De la mateixa manera, la literatura tampoc no és una qüestió de tipologies de personatges i del que representen sinó de persones singulars i del que viuen. És per tot això que Un lloc per a en Mungo és, malgrat la familiaritat quasi tòpica de conflictes, de trames i de personatges, una novel·la ben notable. Ajuda a apreciar-ho la traducció de Núria Busquet Molist, que s’intueix rica i precisa.

Stuart té l’habilitat de muntar i desplegar la novel·la a partir d’un doble pla espacial i temporal. Hi ha, d’una banda, els episodis centrats en la vida d’en Mungo, un adolescent protestant orfe de pare, fill d’una mare alcohòlica i negligent, germà petit d’una noia meravellosa (la Jodie) i d’un noi terrible (en Hamish). Aquests episodis funcionen com una clàssica novel·la d’iniciació i tenen com a nucli central la relació d’amistat i d’amor d’en Mungo amb en James, un adolescent catòlic. De l’altra banda, hi ha els episodis centrats en una escapada d’un parell de dies –primer desconcertant, després a contracor, finalment traumàtica– que en Mungo fa amb dos borratxos horribles i criminals, una escapada per acampar i pescar però que el marcarà per sempre.

Amb aquests materials, i gràcies a una prosa que sempre sap trobar l’equilibri entre la poesia i la cruesa, Douglas Stuart escriu sobre les diferents maneres que hi ha d’estimar i de viure i, al cap i a la fi, de ser un home.