Una mala tarda al barri

“Els nostres pares havien vingut de Trinitat, Jamaica i Barbados, de Sri Lanka, Polònia, Somàlia i el Vietnam. Tenien una feina merdosa, la ballaven magra per pagar el lloguer, estaven crònicament esgotats, i sovint ens inculcaven idees, també crònicament esgotades, sobre la identitat i la respectabilitat. Però al Desirea’s eren possibles diferents estils i relacions. Descobries un nou llenguatge, captaves els gestos, els significats a flor de pell”. El Desirea’s és una perruqueria on passen les hores d’oci els nois i noies d’una barriada d’una gran ciutat del Canadà. Una barriada d’aquelles que els mitjans de comunicació anomenen “marginals” o “conflictives”, plena de gent de classe treballadora que ha vingut d’un altre país i que lluita per entendre el món on han anat a raure i per entendre’s a ells mateixos en relació amb aquest món. Espais com la perruqueria són espais teòricament segurs, on poden assajar maneres de ser, identitats mixtes o molt marcadament pròpies sense la pressió uniformitzadora occidental. És un lloc on els germans ho són de sang i de tribu: el títol d’aquesta novel·la breu i molt recomanable juga amb l’expressió “ brother ” que fan servir els membres d’un grup per referir-se a algú que també s’hi inclou perquè pateix les mateixes discriminacions per ser minoria: germà, company, un dels nostres.

Dos germans viuen només amb la mare, que un bon dia va agafar-los tots dos i va fugir de Trinitat per donar-los una vida millor: al Canadà ha de treballar nit i dia netejant oficines, però si més no els fills van a escola i un dia potser aniran a la universitat, com segur que ho farà la noia de qui s’enamora el germà petit, que és molt llesta i llegeix molt. El germà gran, en canvi, vol viure més de pressa que els llibres: està enfadat amb el pare que els va abandonar, vol injectar-se vida a cada minut i es fa amb els nois més “conflictius” del barri... però aquest és només l’adjectiu que fa servir el sistema per etiquetar-los i poder-los classificar millor quan els enxampin.

La història que explica David Chariandy, un escriptor canadenc d’ascendència caribenya, és la de dos germans que s’estimen com ho fan els germans: de manera incondicional. El gran protegeix el petit i el petit imita el gran i aprèn a no ficar-se en tants problemes com ell. Escoltant i punxant música, aprenen a viure junts la intensitat que només pot proporcionar vibrar amb la mateixa longitud d’ona durant dos minuts. El llibre sap explicar les coses a ritme de soul, ska o reggae, i en llegim les escenes de grup d’amics com si estiguéssim veient una pel·lícula de Spike Lee o de Ken Loach, perquè està escrit des del mateix punt de vista: el de qui s’enfronta al poder sabent que només en rebrà, en el millor dels casos, incomprensió i prejudicis. Chariandy captura la pujada d’adrenalina que dona aquest enfrontament amb la intensitat i la delicadesa pròpies d’una bona cançó i deixa els lectors amb el cor una mica encongit mentre l’agulla torna al seu lloc del tocadiscos i el disc encara gira una estona en silenci.