Abans de Lolita

Annabel Lee és un poema d’Edgar Allan Poe que parla sobre una nena que és l’objecte d’amor d’un nen en un regne fantàstic vora el mar. Aquesta nena mor congelada per culpa del vent que surt d’un núvol (suposadament són els àngels que, gelosos de l’amor puríssim dels dos nens, la maten). A Lolita de Nabokov hi ha un joc molt important amb aquest poema. Abans de conèixer Lolita, Humbert Humbert va tenir un amor d’infantesa que marcarà la seva vida d’una manera tan bèstia que per sempre més buscarà la repetició d’aquest enamorament. La nena enamorada de Humbert es diu, en una referència cristal·lina, Annabel Leigh. Les dues nenes (la de Poe i la de Nabokov) comparteixen nom però també destí tràgic: totes dues moriran de petites. Per si quedava algun dubte d’aquesta influència, sabem que Nabokov volia titular la seva novel·la Kingdom by the sea [Reialme vora el mar]. ¿I per què Nabokov utilitza aquesta referència tan forta, un dels poemes més emblemàtics del romanticisme? Nabokov referencia Poe per evocar al seu llibre l’amor romàntic del XIX, el més pur dels amors; per convertir l’amor malalt d’un pederasta en alguna cosa estètica i, per tant, valuosa.

A la novel·la de Kenzaburo Oé la protagonista és Sakura, una actriu japonesa mundialment famosa que es va quedar òrfena de petita i ha viscut sempre tutelada per un senyor més gran que ella, que s’acabarà convertint en el seu marit. Aquest tutor és qui li farà reconèixer la seva bellesa i l’animarà a fer-se actriu i promourà la seva carrera des de petita; vestint-la, ajudant-la a actuar i fent-li fotos. I, retorçada referència, serà aquest mateix tutor qui anima Sakura a fer una pel·lícula sobre Annabel Lee, en què ella interpreta la nena. Una nena que ens farà fer-nos les mateixes preguntes que les del poema: ¿La nena Sakura i la nena Lee són objectes d’amor sexual o només de tendresa?; ¿El seu tutor està jugant al mateix joc que Humbert: l’estètica li serveix d’escut per al seu amor pederasta? Aquestes són les preguntes que creen la novel·la, que parla sobre l’inacabable debat dels límits de l’art. Però Oé també parla sobre l’amor i les seves dependències. Sembla que ens vulgui dir, com T.S. Eliot, “ We only live, only suspire, / consumed by either fire or fire ” [“Només vivim, només sospirem, / consumits per un foc o altre”].

Complexitat i precisió

Complexitat i precisió El llibre funciona construint-se de referència en referència; com un teixit d’influències i deutes entre literatura, cinema i música. Amb una ambició enorme (parlem d’un premi Nobel), Oé s’utilitza a ell mateix com a personatge per narrar la seva història, que s’inicia així: un Oé ancià passeja amb el seu fill malalt quan es troba Komori, un productor de cinema amb qui havia treballat per fer una adaptació cinematogràfica de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. A partir d’aquesta trama es rememora el procés de gravació de la pel·lícula i el triangle que formen Oé, Komori i Sakura com a personatges principals.

Aquesta novel·la és un mecanisme complexíssim i precís; tot està construït amb un detallisme i una precisió extremes. La informació se’ns va donant amb comptagotes, perquè a poc a poc puguem formar una història en què cada anècdota compta i cada gest està interconnectat. Oé fa en aquest llibre una exagerada exhibició d’erudició (però no de pedanteria). Perquè, a diferència del que passa amb molts escriptors cultíssims, Oé és sempre molt conscient de ser un novel·lista i no un catedràtic. I sap, per tant, que la seva erudició ha de jugar sempre a favor de la novel·la. “La lectura és una mena de conversa sofisticada”, diu Gonzalo Torné. No se m’acut un exemple més adequat per il·lustrar la frase.