L’esperit quixotesc de Sherlock Holmes

Des que, quan tenia uns 15 anys, vaig llegir la primera història de Sherlock Holmes, no l’he abandonat mai: sigui on sigui, sempre en tinc algun volum a mà, perquè no se sap mai quan, sense advertència prèvia, em donarà la coïtja de tornar a passejar-me pel Londres victorià de la mà de dos dels personatges més inoblidables de la literatura: Holmes i el doctor Watson, el seu inseparable company. I és que el més important de Holmes no són les seves trames -alguna potser una mica naïf-, ni les deduccions inversemblants -sempre amb una mica de trampa-, ni la caracterització psicològica -no tan superficial com diuen alguns-, sinó l’esperit, aquesta cosa immaterial que ens posseeix durant la seva lectura, aquesta barreja de bohèmia, bonhomia, camaraderia, fe en la justícia, defensa del dèbil i manca absoluta de por envers els busca-raons, els criminals, la intimidació del poder.

Holmes és un home que reivindica la llibertat absoluta: només treballa per a qui vol i quan vol, cobra el que vol i com vol i mai està en venda; i que, sobretot, sap que sense la capa de la misogínia mai no podrà protegir-se dels mals del món. Perquè Sherlock Holmes, a part de ser addicte a la cocaïna (que pren injectada i en solució, només quan està avorrit o deprimit), violinista aficionat, excel·lent boxejador i espadatxí i perspicaç coneixedor de les persones, és, especialment, un gran misogin. Que no se’m malinterpreti: Holmes no odia les dones, però els té un respecte, el mateix respecte que té a qualsevol enemic que considera a la seva altura (Moriarty, per exemple). De fet, el primer relat que apareix en aquest magnífic volum que ens porta Viena de Les aventures de Sherlock Holmes -més magnífic encara perquè anuncia l’aparició de tots els relats holmesians, amb aquesta magnífica traducció de Xavier Zambrano- s’inicia amb aquestes paraules: “Per a Sherlock Holmes ella serà sempre la dona”. Per si no n’esteu al cas, es tracta de la singular Irene Adler, amb qui sempre mantindrà una relació d’atracció impossible, i, per damunt de tot, de respecte.

Comprendre les febleses

I també és curiós que les dues versions cinematogràfiques on millor s’ha conservat aquest esperit no siguin adaptacions directes, sinó recreacions : La vida privada de Sherlock Holmes que Billy Wilder va rodar el 1970, i l’oblidada They might be giants (estrenada a Espanya amb el títol d’ El detective y la doctora ), estrenada el 1971 i dirigida per Anthony Harvey, on el personatge encarnat per George C. Scott enfolleix després de la mort de la seva dona i es creu un Sherlock Holmes que es veurà ajudat per la doctora Mildred Watson (una incommensurable Joanne Woodward). I aquest esperit és, naturalment, quixotesc. El motlle de Don Quixot i Sancho és el que dona forma a la relació Holmes/Watson, perquè Holmes no és altra cosa que un cavaller errant, sempre disposat a ajudar a qui l’hi demana, sempre de part dels que no tenen res i implacable amb els cruels, els maltractadors, els que intenten aprofitar-se del desvalgut a la selva londinenca (tot i que en cert moment, mentre Watson contempla un bell paisatge, li entafori que “els carrerons més vils i infames de Londres no tenen un historial de pecats tan espantós com els que s’han produït en aquesta amable i plàcida contrada”), ferm creient que algun dia Anglaterra i els Estats Units formaran un sol imperi, comprensiu amb les febleses humanes. És l’esperit que necessita el nostre temps, i és tan fàcil adquirir-lo: n’hi ha prou fent que les nostres escoles canviïn les insulses lectures que els recomanen per l’inabastable i infinit món de Sherlock Holmes.