Vilafranca del PenedèsUn assaig que comença així: “Estimo els llibres. M’agrada el seu món. M’agrada estar en la nuvolada que forma cadascun d’ells, que s’enfila, que s’allarga”, per força ha de provocar l’interès dels lectors vocacionals. L’home de les tres lletres és l’onzena baula d’un cicle assagístic, obra de Pascal Quignard, aquest home de lletres francès de gustos tan varis i eclèctics, enciclopèdics. D’aquest cicle, ell en diu darrer reialme, un sintagma que designa el terme de la nostra existència, el de la mort: un terme contradictori, certament, que moltes persones associen amb la fi i d’altres, amb un recomençament. “Escriure –conclou l’autor– assegura una subjecció entre els dos mons possibles (entre el primer món i el darrer reialme)”. En els volums precedents, Quignard havia reflexionat, entre altres assumptes, sobre l’amor, el pensament o l’art. En aquest, la qüestió central és la literatura i, per consegüent, també la llengua –el llenguatge– i l’escriptura, en les seves diverses manifestacions. I, encara, el silenci com a aspiració del creador (i del llegidor). “Hi ha alguna cosa fascinant en el fet de veure algú que llegeix un llibre en silenci”. Per cert, en el seu El sexo y el espanto vaig aprendre que l’adjectiu fascinant (o fascinador) ve del fascinus llatí, que vol dir "fal·lus diví". També vaig conèixer, gràcies a aquell títol, que el substantiu grec sarcòfag significa "el qui menja carn". Quignard, molt interessat en l’etimologia, sempre ens instrueix sobre sentits inconeguts o gens evidents.

Les arrels de la literatura

L’assaig que presento parteix de la idea del robatori: “L’home de les tres lletres” era “la perífrasi que els romans feien servir per anomenar el lladre”. El lector roba allò que llegeix: “La lectura és un robatori sense soroll”. L’infant també roba (en aquest cas, el llenguatge quan comença a parlar). T.S. Eliot considerava que “els poetes immadurs imiten. Els poetes madurs roben”. La idea és molt suggeridora. Passa, però, que Quignard omple els seus llibres d’una munió de referències heterogènies, i, sovint, a aquest lector li resulta complicat saber on condueixen moltes d’aquestes referències, algunes de les quals queden sense glossa o comentari (tot, per a ell, sembla que hagi de ser sempre simbòlic!). En la recerca de les arrels, molt controvertides, de la paraula literatura, posem per cas, l’assagista ens mostra exemples històrics de diferents civilitzacions respecte de la fixació escrita de la llengua –tan allunyada, en l’esperit, de la llengua parlada–. I llavors és quan trobem fragments tan brillants com aquest: “Segons la meva manera de veure, resta saber com de properes i inquietants són aquestes dues pràctiques pròpiament romanes: cobrir de cera una tauleta de boix, cobrir de cera el rostre d’un mort. Amb el primer ús arribem a la lletra: littera. Amb el segon ús arribem a la imatge: imago”.

Abans ja ens n’havia deixat un altre d’impagable: “La literatura és la vida veritable que explica i aplega la vida desmanegada, bloquejada, desordenada, violada, gemegadora. A la Grècia arcaica en deien «llengua tallada». Al nord d’Europa, «boca cosida». A l’Àsia, «orella mossegada». Aquests eren els primers noms dels llibres al món”. Al costat d’això, però, hi ha reflexions que a mi em semblen poc consistents, per no dir agosarades o, fins i tot, presumptuoses: “L’anorreament de la identitat durant la pràctica sexual és extremament proper a la pèrdua de la consciència personal durant la lectura”. Es tracta d’un assaig fet de fragments que l’autor va relligant –és la seva manera pròpia de compondre–. Alguns d’aquests fragments tenen una lluïssor enlluernadora –per exemple aquell en què compara la placenta maternal amb la pell de cadascun de nosaltres–, però no sempre fa l’efecte que encaixin del tot en el conjunt, que en reforcin gaire la idea vertebral.