Una dona a l'ombra en un gran poema èpic

Aquesta novel·la és una pedra més –i en van moltes, ja, gràcies a l’esforç de l’editorial Raig Verd– per construir l’univers Ursula K. Le Guin en català i per entendre l’abast de l’obra, tan variada, d’una de les autores més importants del fantàstic anglosaxó. Lavínia no pertany a cap dels cicles famosos, va per lliure, com la seva protagonista. És una novel·la més històrica que fantàstica i, a la vegada, és un exercici de reescriptura de L'Eneida de Virgili. Si al poema èpic de dotze llibres el personatge de la dona d’Enees no té ni una línia de diàleg i és sempre a l’ombra del guerrer troià, Le Guin la va voler posar al centre i li va regalar la veu que en el món clàssic no tenia. En aquest gest rau part del mèrit del llibre, que, originalment publicat el 2009, s’inscriu en l’onada d’obres que esmenen la plana de la tradició patriarcal i, d’una manera creativa que no anul·la sinó que enriqueix, es planten a dir que la història no la poden haver escrit ni protagonitzat només els homes. A l’epíleg que signa al final de la novel·la, l'autora declara el seu amor incondicional per Virgili i diu que el que ha volgut fer és només “una interpretació meditativa suggerida per un personatge menor del seu relat, el desplegament d’una pista”.

Le Guin li va donar a Lavínia uns poders que la connectaven amb el més enllà, i li va escriure unes quantes escenes amb el fantasma de Virgili, que serveixen perquè la filla del rei de Laurèntum entengui quin és el seu destí. Virgili li explica que, per casar-se, ha d’esperar un guerrer grec que arribarà al Laci, al sud-oest de l’actual Roma, amb el qual viurà l’aventura de la seva vida. Lavínia accepta aquest repte i espera Enees, amb qui es casa, però el rebuig dels pretendents del Laci provocarà una guerra i un duel a mort entre el cap dels troians i Turn, el nebot de la reina i màxim candidat a casar-se amb Lavínia.

La novel·la és sofisticada des del punt de vista narratiu: no hi ha talls ni capítols, però l’acció fa nombrosos salts temporals endavant i endarrere que aporten informacions fonamentals i ens ensenyen la vida futura de Lavínia i Enees amb el seu fill i la proto-Roma que comença a intuir-se. Això li dona gruix i evita que sigui una novel·la més, tot i que també hi aporta una certa densitat.

Per escriure-la, Ursula K. Le Guin, a banda de llegir L’Eneida, es va submergir en el món de la cultura i la religió preromanes, un món força misteriós i no tan estudiat, però prou per bastir un rerefons més que atractiu: els costums d’una societat pagana (on “pagana” ve de pagus, el que viu a la granja) els rituals femenins enmig del bosc i les ofrenes als Déus protectors de les cases i dels pobles. Les descripcions de la vida quotidiana són delicioses i del tot creïbles, gràcies a les arts d’una escriptora que tan aviat s’inventa una galàxia com explica com uns etruscs sacrifiquen un xai de color negre en un altar al mig del bosc. És una societat agrícola senzilla, dominada pel ritme de les estacions, que entra en xoc quan hi arriba la guerra. Els déus no són éssers actius ni antropomorfs, com els déus grecs, sinó més aviat uns esperits de les cases i els turons que acompanyen els homes i les dones amb una presència més amable que cruel. De la mateixa manera que el Virgili de Le Guin, un fantasma moribund que converteix Lavínia en un personatge immortal, més que en una dona de carn i ossos.