De l’apartheid a l’èxit universal

S’ha d’agrair el titànic esforç del periodista John Carlin per acostar-nos, amb una innegable bona voluntat, la societat de l’apartheid sud-africà de mitjans del segle XX. Però El factor humà, indiscutible bestseller del 2008, tenia fissures insalvables, començant per l’esperit totalment acrític de l’escriptor cap a la figura de Nelson Mandela, descrit com una semidivinitat pràcticament infal·lible, i seguint pel fet de no haver viscut en primera persona el menyspreu, la injustícia i la bogeria irracional de l’apartheid. Ser un home europeu blanc de classe mitjana no t’hauria de desautoritzar per parlar-ne, sobretot amb els magnífics testimonis i reportatges amb els quals comptava Carlin, però quan llegeixes el relat dels fets descrit per una persona negra que va créixer, i patir, en aquest ambient de violència incontrolada no pots deixar de mirar de reüll, i amb certa condescendència, aquella novel·la. I aquí és on entren Trevor Noah i la seva autobiografia: Prohibido nacer.

Nascut a Johannesburg l’any 1984, Noah venia amb problemes de fàbrica, ja abans de respirar: va ser concebut en una relació prohibida entre una dona xhosa -ètnia predominant a Sud-àfrica, juntament amb els zulus-, i un pare suís, és a dir, blanc i europeu. En aquella època, una relació sexual d’aquest tipus vulnerava la llei d’immoralitat i castigava els infractors amb penes de presó. Per això, la narració del que vindria tot just després, una infantesa semiclandestina i vergonyant -Noah té la pell un xic més clara de l’habitual estàndard xhosa-, és descarnada, com quan explica les passejades amb el seu pare, no reconegut oficialment, un a cada banda de carrer. En aquest sentit, l’extrema naturalitat amb què Noah parla de la segregació i la violència, física i psicològica, dels carrers de Soweto és un dels punts forts del llibre. Descriu un món extremadament racista, feminitzat (la majoria d’homes adults eren a presó, a l’exili o treballant a la mina) i ultracatòlic, on la llum brotava de la picaresca, el canallisme i l’autoorganització d’un gueto d’un milió de persones que no interessava a ningú.

L’humor ens salvarà

És en tota aquesta desgràcia on Trevor Noah destapa l’humor, tan fi com imbatible, que potencia el punch de Prohibido nacer : anècdotes delirants i jocoses -com quan la seva mare confon un excrement amb l’aparició del dimoni- i un estil directe i sense floritures que fan d’aquesta una biografia en la qual submergir-se encara que no t’interessi la història de l’apartheid sud-africà. El de Noah és un cas d’èxit en el moment i context més contraris i inesperats que un pugui imaginar, però aquest no és un llibre de superació o autoajuda, aquest és un llibre que ens descobreix un narrador brillant i clarivident, que instrueix i diverteix quasi al cinquanta per cent.

L’autor divideix Prohibido nacer en tres parts diferenciades. Una primera de naixement i infantesa, molt marcada per la relació amb la seva mare; la segona, de preadolescència (primers amors, institut, relacions socials), i finalment, la part de joventut, en què Noah iniciarà una carrera de petit empresari venent cedés gravats i fent fortuna elaborant mixtapes pròpies. I la resta? Com diu el tòpic, és història, perquè malgrat que Noah sigui una figura desconeguda a Catalunya, tant als Estats Units com a Sud-àfrica és una autèntica celebritat. No ha triomfat com a magnat de la indústria discogràfica i sí a la pantalla del televisor, i és que l’autor va ser l’escollit per substituir Jon Stewart al capdavant de The daily show, un dels late night més famosos de Nord-amèrica. Com va passar amb Mark Oliver Everett i James Rhodes, Blackie Books torna a encertar-la amb una autobiografia pop. I que duri l’olfacte.