L'obra de Jon Fosse mereix el premi Nobel de literatura?

Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població parla la llengua majoritària, el bokmål.

Se suposa que el nynorsk és la llengua més autènticament noruega, perquè el bokmål s’assembla massa al danès (Noruega i Dinamarca van estar unides durant 400 anys, fins al 1814). Potser és autèntica, però també és petita, rural i, segons com, “poc útil”. Però a pesar de tot això, Fosse, que sempre escriu en nynorsk, s’ha endut el premi Nobel de literatura del 2023. I és el primer escriptor noruec en nynorsk que aconsegueix aquest guardó.

Dic tot això perquè el lector en tregui les conseqüències oportunes. En realitat, tractant-se del màxim premi literari mundial, no hauria d’importar gaire ni la llengua, ni el país, ni el gènere, ni la raça de qui l’aconsegueix. I seria així, en un món ideal, és clar. En tot cas, a l’hora de confrontar-nos amb l’obra d’un autor amb Nobel, l’únic que ens hauria d’interessar és si “la seua obra està a l’altura del premi rebut?”.

La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Jo he vingut ací a jutjar només un petit relat de 90 pàgines (amb un cos de lletra més que generós). Sé que Fosse és l’autor de més de quaranta llibres, traduïts a seixanta idiomes, i específicament de les seues peces teatrals se n’han fet més de mil produccions. En català, però, tot just acaba d’aparèixer la traducció de Blancor.

Una paràbola dins un bosc

La primera impressió que fa aquesta obra curta és que el seu autor vol arribar a la complexitat a través de la simplicitat. M’agrada la idea, d’entrada. Un home s’endinsa de manera impensada en un bosc, d’on ja no pot eixir, i hi troba els seus pares, en forma de presències una mica espectrals. Seguint-los, s’endinsa més en la boscúria, fins a dissoldre’s, d’alguna manera, en la blancor de la neu...

Hi ha ecos en aquest relat de la filosofia existencialista i el teatre de l’absurd. Podria ser una història escrita perfectament a la dècada dels 50 del segle passat, en aquest sentit. De fet, un aire intemporal hi plana sobre. La voluntat parabòlica hi és evident. A Fosse li agrada la reflexió sobre la vida i la mort (com passa a Mañana y tarde, traducció al castellà d’un altre dels seus relats, en Nórdica Libros, que enguany es podrà llegir en català). Per a això vehicula una prosa elemental, gairebé naïf, tan extremadament arriscada que a alguns els semblarà genial i a uns altres una espècie de broma injustificada: “Ara la veig amb nitidesa, sí, ara veig que és blanca. La blancor. En contrast amb la negror és ben visible. D’un blanc resplendent. Una blancor resplendent. M’estic quiet. Intento no moure’m. Només estar quiet. Una blancor resplendent. La silueta d’una persona. Una persona a l’interior d’una blancor resplendent. Sí, potser és això. I s’acosta cada vegada més. O se’n va. No, no se’n va, o almenys no és el que està fent ara. La blancor resplendent no para d’acostar-se’m cada cop més”.

No es pot jutjar un autor amb un sol relat de poques pàgines, amb l’avaluació d’una única obra, o de dues a tot estirar. Cal pensar que els insignes membres de l’Acadèmia sueca n’han llegit moltes més, convenientment traduïdes del nynorsk al suec. I després, santament, han emès el seu veredicte.