BarcelonaLa Sra. Mascort és, sobretot, una senyora. “Preserva una pila de petits convencionalismes i bones maneres que ha anat assimilant i que se li han acabat adherint com una floridura que ja res podrà eliminar. Sap estar”, escriu Berta Jardí a la seva quarta novel·la, Saber estar (Univers). A la Sra. Mascort li diuen Vica, és vídua d’un cardiòleg triomfador anomenat Mauri i té dos fills, el Maties i la Bet. Viu a l’Eixample, on ha viscut tota la vida, en un pis espaiós i en companyia de la Meilin, una interna llatinoamericana.

Fins i tot els seus fills són conscients que de la ciutat de la Vica queda només una ombra borrosa. “Els referents del món de la seva mare es van dissolent cada vegada més ràpidament: veïns que es moren, negocis que es traspassen i ells mateixos –els fills– que s’han instal·lat en altres llocs i no tenen cap intenció de tornar a viure al barri on van néixer”. L’autora coneix bé aquest món en procés de desaparició que retrata: el de les senyores que creuaven el passeig de Gràcia com si fos seu –perquè llavors ho era–, clientes assídues del Quílez i d’altres botigues històriques, visitants ocasionals de les exposicions de la Impremta Rovira, que ja fa anys va abaixar la persiana a la rambla de Catalunya.

Una mirada femenina i burgesa al barri

“Barcelona s’expandia imparable en totes direccions. S’enfilava pels turons i s’arrelava als barris de l’extraradi. I els fonaments ben assentats del Vell Eixample trontollaven”, llegim a Saber estar. Escrita amb cura i amb gràcia, aquesta novel·la breu és una bona troballa que explica un dels barris barcelonins més coneguts des del punt de vista femení i burgès. Segueix les passes d'una altra dona, Montserrat Roig, que a les seves novel·les va apropar-nos en clau femenina i amb excel·lència aquell barri que era també el seu. Que consti en acte, doncs, que la literatura sobre Barcelona no només l’escriuen els homes, com ens volen fer creure sovint en un exercici de negació que clama al cel.

Ara la Sra. Mascort entra per primer cop en un dels molts basars xinesos que omplen la ciutat i s’admira de la varietat de productes que s'ofereixen. Què se n’ha fet, del seu paisatge urbà? On és la gent amb qui es creuava sovint? El passat li torna amb força i se li planta al davant, com un mirall rovellat. Potser hauria d'haver estat una altra dona i no pas la que va ser. Potser hauria d'haver estat més lliure, més valenta. La Sra. Mascort es mira per dins. Però la mira també el porter de la seva finca, el Catoni, que vol escriure una novel·la sobre els veïns i les veïnes de l'edifici.

És evident que aquells i aquelles que més gaudi en podem treure, d’aquestes vint-i-quatre hores de la Sra. Mascort, que Bernat Puigtobella batejava amb encert a Núvol com una Mrs. Dalloway catalana, som els que estem lligats a aquest Eixample que s’esmicola i al qual només la pandèmia ha tornat una mica de la pau d’abans, quan la gent se saludava pels carrers i les moltes senyores Mascort s’hi sentien infinitament més a gust que ara.