BarcelonaKarel Čapek (Malé Svatonovice,1890 - Praga, 1938) té un lloc destacat en el panteó de la història de la literatura. L’hi té per haver escrit La guerra de les salamandres, la seva novel·la més celebrada, o el drama R.U.R. (Rossumovi univerzálni roboti). Recordem aquestes perquè les ha publicat l’editorial Males Herbes, són vives i tenen valor en el debat encès sobre la intel·ligència artificial.

A R.U.R. una empresa construeix autòmats mecànics (robots) per alleugerir la càrrega de feina als humans; però aquests tenen el do de pensar, fet que provoca un alçament que acaba destruint la humanitat. A La guerra de les salamandres s’hi reprodueix el mateix tema, però des d’una òptica diferent. Aquí les salamandres són convertides en una subclasse domèstica al servei dels homes, i no cal dir que els rèptils es rebel·len contra el seu opressor, amb funestes conseqüències per a l’espècie humana. Però més enllà d’aquests clàssics universals que ens interpel·len, Čapek també va escriure contes i llibres de viatges, articles incisius de premsa –alguns ja alertaven la població del perill que suposaven els nazis– i una col·lecció de textos breus, Apòcrifs, publicats també per Males Herbes, en la col·lecció Distorsions, i traduïts per Montse Tutusaus.

Apòcrifs és una col·lecció de relats breus, escrits entre els anys 1920 i 1938, que fan caure del pedestal certs personatges i episodis històrics, sovint extrets de la Bíblia, en especial de l’Antic Testament, però també d’Homer o de Shakespeare. Cal dir que són personatges tan destacables com Prometeu, Agató, Alexandre el Gran, Arquimedes, Pilat, Abraham, Àtila, Llàtzer, Hamlet, Romeu i Julieta, Don Joan, Napoleó, etc. En general són textos curts, diàlegs, escenes o esbossos, fruit de la fecunda imaginació de Čapek, que il·luminen el mite històric a través d’una –diguem-ne–, mirada diferent, de vegades absurda i sovint carregada de misantropia. L’autor, de fet, sembla un cronista llunyà, cosa que proporciona l’embolcall d’un distanciament mordaç i una esplèndida sornegueria, tot i que s’hi plantegen dilemes ètics i polítics de primer ordre. És evident que humor i fatalisme van lligats en l’escriptura de Čapek, igual que el seu compromís social. Apòcrifs és un exemple perfecte i jocós del seu humor; o sigui, de la visió del món que tenia l'autor.

Čapek no deixa de ser un pensador i concep la literatura com un agent idoni per exposar les seves particulars idees filosòfiques, sovint expressades a través de creacions utòpiques negatives i visions satíriques del món que ens espera. Per a molts és un autor que destaca per la seva literatura de ciència-ficció, però potser seria millor dir-ne literatura d’avançada o del demà. I és un realista, en el sentit que alguns dels seus llibres s’ambienten en societats properes en les quals alguna alteració, sovint un canvi tecnològic, històric o polític, sacseja els fonaments de la societat amb conseqüències catastròfiques. Els llibres de Čapek –no pas Apòcrifs, que és un llibre d’allò més irònic, però en aquest sentit diferent– són autèntics malsons lligats a contextos històrics dominats pel capitalisme criminal i els totalitarismes. Per això és un autor adient en temps foscos, com els nostres. Llegir-lo, en tot cas i en qualsevol de les seves visions literàries, és disfrutar d’una experiència reflexiva i alhora estranyament divertida; però deixa el rastre d’un somriure abatut.