Josep Roth (1894-1939) és conegut, sobretot, per les seves novel·les (La marxa Radetzky i La llegenda del sant bevedor), però ens ha llegat una obra periodística i assagística de gran valor. Aquest reportatge, aparegut el 1927 però que l’autor havia concebut dos anys abans i que Adesiara presenta traduït per Pilar Estelrich (1952-2024), n’és una mostra palmària: no gaire més d’un centenar de pàgines –que, amb el "Pròleg a la nova edició projectada", arriba a les 130– que descriuen, amb passatges d’una vivesa admirable, la malaurada història dels jueus de l’est. La de la recerca, en definitiva, d’una llar on viure dignament i la de la vetlla de les arrels: "Els jueus orientals no posseeixen enlloc una terra natal pròpia, però sí tombes a cada cementiri".

La relació del jueu i Palestina ("cap altre país no el vol"), la seva capacitat per als negocis o la seva relació amb Déu ("És un poble vell, i ja el coneix des de fa molt temps!") són alguns dels temes que desenvolupa Roth, que, amb quatre pinzellades, ens descriu d’aquesta manera un rabí: "La barba roja com el coure brostava de la barbeta en forma de manyocs espessos que s’enfrontaven amb la gent". En un altre passatge, entenem que els jueus van a la seva, sense parar esment en els altres: "En una cafeteria jueva autèntica es pot portar el cap agafat sota l’aixella. Ningú no s’hi fixa". També constitueixen un goig narratiu les pàgines dedicades al Yom Kippur: "Cada petit comerciant és un superhome perquè avui vol arribar a Déu", o els paràgrafs en què l’autor ens presenta els chasen (cantants) o els batlan (bufons). Un dels aspectes sobre els quals crida sovint l’atenció és la dificultat que tenen els jueus (en especial, els de l’est) per obtenir papers: "La meitat d’una vida jueva s’escola en la inútil lluita contra els papers". S’entén que es veuen obligats a aplegar-los quan han posat rumb a altres terres en cerca de prosperitat.

Un llibre gairebé profètic

Però a parer meu el més substancial del llibre és la càrrega política (i moral) que conté: és una visió de la qüestió jueva que, en alguns aspectes, es revela gairebé profètica. Roth analitza els diversos guetos jueus europeus, i va apuntant alguns trets antisemites de les societats que els acullen. Considera que França ha estat una nació prou acollidora: això sí, assimilant els nouvinguts a la llengua única del país. A Alemanya, en canvi, l’escriptor detecta un "antisemitisme latent". No, en canvi, a Àustria. I això? La conclusió pot semblar sorprenent: "A Berlín, la gent no s’ho passa bé. En canvi, a París regna la joia". I també al Prater vienès, on la gent sap xalar. Pel que fa a Espanya, país que va expulsar els jueus en data infausta, just quan, segons l’autor, s’aixecava l’anatema, esclata la infame guerra civil... (aquest darrer apunt espanyol es recull en el breu epíleg de l’obra, escrit el juny del 1937).

Esment a part mereixen els Estats Units i la Rússia soviètica. L’autor indica algunes esquerdes en el somni americà. Pel que fa a l'URSS, Roth sembla confiar-hi a ulls clucs. També en aquest assumpte de l’acolliment dels jueus. Ara bé, en el pròleg esmentat apunta: "Potser les circumstàncies dels jueus a la Rússia soviètica poden haver variat respecte del que he intentat descriure a l’apartat darrer". Lúcid Roth, que va entendre molt bé les principals fites del terror del segle anomenat de la megamort!