Literatura
Llegim  /  Crítiques 14/07/2022

Josep Ramon Roig, un poeta que va per lliure

LaBreu publica el segon llibre de poemes de l'autor tortosí, 'Ben bé'

2 min
El poeta Josep Ramon Roig

BarcelonaQuan en un cenacle sentim: “És que no sabem el que tenim!” Doncs demostrem per una vegada que sí que ho sabem! El títol de la ressenya prové de la citació d’Antonin Artaud que fa de colofó a l’obra, i que dona pistes d’interpretació. La represa en causa és feta a base d’”exclamacions, interjeccions, crits, interrupcions, interrogacions, proclamacions”, tots ells indicadors verbals d’intensitat que reconeixem com a elements essencials en la construcció d’aquesta obra. Josep Ramon Roig ha de ser “presentat”, no perquè sigui precisament un novell, sinó perquè és un poeta que ha defugit sistemàticament i de manera persistent l’anomenat “circ mediàtic”.

Roig ja es va convertir a la seva Tortosa natal, als anys 80, en un referent de la poesia escènica i oral catalana. L’Illa dels Bous, llibre col·lectiu, constituí una obra seminal. Roig, i d’altres poetes, hi mostraven un ús desacomplexat de tortosinismes, i ell ja apuntava la seva poètica fonda, feta de densitats orals que esdevenen metafísiques. Per posar en context el fenomen caldria remuntar-se a l’escola de Joan Brossa , dels Accidents Polipoètics d’altra banda, i del grup de caire més llibertari que inclouria Jesús Lizano, Enric Casasses i Joan Vinuesa, entre d’altres. 

Proximitat amb la dansa i la meditació

Però Roig diríem que va per lliure. El fet és que ha deixat passar 23 anys des del seu primer llibre (Malbé, 1999), que li vaig presentar al Círcol Maldà, aquell mateix any. Em permeto (amb la vènia d’Andreu Subirats –l’autor–) de citar un estudi on descriu la seva poètica: “La poesia de J.R. Roig s’apropa al que coneixem com a poesia fonètica, en l’aspecte més formal, malgrat que en els seus poemes hi ha una clara voluntat de sentit complet partint del minimalisme més conceptual i no està per la desconstrucció postmoderna del sentit amb decorats fònics, sinó que més aviat els seus poemes fonètics són essencialitzacions basades en la repetició i la interpretació vocal i gestual. I aquesta manera de fer apropa el fet poètic a la dansa i la meditació, accentuant així el recital en directe com una experimentació del moment únic i irrepetible”.

El llibre, estructurat al mil·límetre, comença amb “l’Abans d’Ara”, segueix amb un poema megamix verdaguerià, que fou escenificat, i entra a les “Primeries de Ben bé”, on un dels temes és la consciència i la identitat: “Ni reconèixer. / Ni ser ja jo”. A “La promesa (parla Faust), reprèn el fil (“Sense jo, ja.”), i passa pel Dol, per l'Horror: “Oh! Ànima en nit! / Vida sense alè / Que faci sentit / D’acte, pensa, fe”. El "Sacrifici" (de Faust) és un dels grans poemes del recull. En “Lo rogle de la llum” torna a planar-hi la mort: “Art sense dia. / Me fuig lo món! / Boira, colga’m!” I tanca amb les “Raderies”: “Ganyols. /Plorinyol i llanto!” I a l’Epíleg fa l’exegesi sàvia, per cortesia. I una endreça on reconeix de forma perenne l’herència dels ancestres: “La seva memòria parlada és la saó dels meus poemes. Ells són la memòria de la meua memòria”.

stats