Josep Pla davant el mirall complexíssim d'Israel

Tenint en compte l’actual panorama, té tot el sentit del món recuperar les cròniques i els articles que Josep Pla va escriure sobre Israel per a Destino, que després va convertir en el llibre Israel el 1957. Així mateix, després dels atemptats de Hamàs de l’octubre del 2023 i de la guerra d’extermini contra els palestins que el govern Netanyahu duu a terme des d’aleshores, no és feina fàcil presentar avui el llibre de Pla. El periodista Andreu Barnils ha sigut l’encarregat de prologar-lo i se n’ha sortit bé: posa perspectiva històrica i compara passat i present –abans Israel era David, diu, i ara és Goliat–; procura guiar-se per una brúixola ètica coherent però no alliçonadora; critica el paternalisme exaltat amb què els europeus abordem el conflicte àrabo-israelià i jutgem els jueus i els musulmans; combina reflexió general i experiències personals...

Tot i que només hi va passar unes quatre setmanes de l’estiu del 1957, la impressió que s’emporta el lector és que Josep Pla va arribar a conèixer bé Israel, i que va saber explicar-lo amb la seva gràcia i vivor usuals, encara que, com bé assenyalava Xavier Pla a la seva biografia, Un cor furtiu, aquí hi trobem més aviat el Pla reporter, no tant el literat. Això no treu, però, que hi hagi paràgrafs que són literatura de primer nivell, per exemple quan descriu els blaus de la Mar Mediterrània o els xiprers de Haifa.

És cert que, en conjunt, el llibre fa un efecte amuntegat i descosit, i que es nota que està fet més per al·luvió de materials dispersos que no pas a partir d’una estructura global ben pensada. I també és cert que resulta reiteratiu. L’aproximació de Pla, però, a aquell Israel fundat nou anys abans, i aleshores tot just acabat de sortir victoriós d’una operació militar contra Egipte pel control de la Península del Sinaí, continua sent interessantíssima per dues raons: per la visió que dona d’un experiment nacional únic en la història del món –una visió admirativa cap a Israel i tamisada de menyspreu i de negligència envers el món àrab– i per tot el que hi projecta com a catalanista que ha d’escriure en castellà en temps de Franco.

L'entusiasme sionista de Pla

Comencem per l’entusiasme que li genera el sionisme. Des que puja a bord del Theodor Herzl, el vaixell donat per Alemanya com a reparació per la Xoà i que salpa de Marsella fins a Haifa carregat amb jueus de tota classe i condició, i fins que se’n va del país, Pla queda meravellat per tota mena de qüestions: per “l’esforç sobrehumà” del poble jueu per preservar la seva identitat en la diàspora, per l’astúcia geopolítica dels sionistes pioners, per la capacitat d’amalgamar nacionalment jueus de tota procedència, per com agafen el vell prejudici antisemita segons el qual els jueus només saben fer feines fàcils (comerciar, prestar diners) i el capgiren fent-se agricultors i esdevenint experts tecnològics i militars...

Dos aspectes fascinen Pla de manera particular: la recuperació de l’hebreu, aleshores una llengua “més morta que el llatí”, i els sofisticats mecanismes d’enginyeria hidràulica amb què es “conquereix” el desert i es porta aigua arreu del país. Relacionat amb això, trobem el punt més feble –i indignant– del llibre: Pla obvia, o directament desqualifica, tot el que hi havia abans de la creació d’Israel. “Beerxeba era un poblatxo àrab, devorat pel sol, la brutícia i el desordre total. Ara és una població de més de 30.000 habitants, amb un centre perfectament urbanitzat...”. Que això ho escrigui Pla, que va ser dels primers a criticar la devastació de la Costa Brava, ho fa encara més escandalós. Cal afegir, però, que el capítol dedicat als refugiats palestins, basat en informes de la UNRWA, és comprensiu i lúcid en la seva explicació de com han sigut abandonats per tothom i usats amb fins espuris.

Quant a les projeccions planianes, dos aspectes em semblen crucials. Un és com tracta la qüestió religiosa: celebra l’esperit laic d’Israel, diu que és una sort que els jueus piadosos siguin minoria, associa la religió amb la brutor i l’endarreriment... Pensem en l’efecte que aquestes opinions devien causar entre els lectors de l’Espanya nacionalcatòlica. L’altre aspecte crucial, és clar, és la llengua. Pla escriu: “Quan els jueus parlin i escriguin la seva llengua, la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica”. Això ho hagué d’escriure, originàriament i per força, en castellà. Sabia perfectament que els pobles que perden la llengua es van tornant inconcrets i falsos. Josep Pla va anar a Israel per explicar-lo com a reporter i a la fi s’hi va acabar emmirallant com a catalanista.