Ja el 1986 el desaparegut Ramon Barnils escrivia que el lerrouxisme “és un fenomen nostre, com la paella o els canelons”. Tot i que la historiografia seriosa feia temps que ho havia establert, el prejudici sobre el seu (fals) caràcter exogen i sobre el seu ús espuri (més aviat oportunista) per fracturar la societat catalana perdurava i perdura. Com bé detecta Josep Asensio, aquesta interpretació interessada ha facilitat la construcció d’una dualitat enfrontada que garanteix l’hegemonia mútua en cadascuna de les respectives esferes. La història política de la Catalunya contemporània es podria reduir a successius binomis contraposats: radicals vs. lligaires, ERC vs. Lliga, anarquisme vs. PSUC, PSC vs. CiU, sobiranistes vs. unionistes... i anar fent.

Per a molts experts, aquesta continuïtat i resiliència –superant dictadures i diferents canvis de règim— evidencia l’arrelament d’unes propostes polítiques que responen a les particularitats d’un territori amb una cultura pròpia, un desenvolupament socioeconòmic diferenciat i una caixa de ressonància singular com Barcelona. Totes aquestes diverses ofertes programàtiques es veuen condicionades per la seva relació amb el poder central i amb els –no sempre convergents— processos de nacionalització, i aquí trobem des del pur assimilacionisme (més o menys folklòric) fins als diversos graus de catalanisme (en origen un moviment regeneracionista que actuava com a regionalisme de cara enfora i com a nacionalisme de cara endins).

Una voluntat clarament política

Asensio ha llegit aquesta profusa historiografia prèvia –estranyament, la bibliografia final no inclou tots els títols citats—, però amb una voluntat clarament política. Ras i curt, no estem davant d’un llibre d’història, sinó davant d’un assaig amb voluntat ideològica. Així, El fantasma de Lerroux és una impugnació de la política i els polítics catalans dels darrers 150 anys. Per fer-ho, en primer lloc, subratlla constantment les analogies entre períodes històrics: la Restauració decimonònica seria com la Transició, el Lerroux de 1910 com els Ciutadans de 2018, l’assalt del ¡Cu-cut! com els piolins, la revolució de 1909 com el referèndum de 2017, la decadència del torn pacífic com la irrupció de Podem i Vox... Tot i que en alguns casos la comparativa és excessivament forçada, és sobretot en certes crítiques al catalanisme autonòmic on el llibre guanya interès, però l’abús de la fórmula cansa.

I, en segon lloc, trobem la directa deslegitimació d’aquests projectes i protagonistes polítics perquè, segons l’autor i al marge del reiterat èxit electoral, en el fons anirien contra els (suposats) interessos reals del país. Com declarava recentment Eulàlia Reguant, antiga companya de militància a la CUP d’Asensio, “a Catalunya es reparteixen carnets de traïdors d’una forma molt banal”. Segurament, aquesta duresa s’explica per la voluntat última del llibre, que, a través d’una reinterpretació interessada –com ho són totes— de la història recent, cerca construir una narrativa pròpia on (re)situar un espai polític tan desorientat com necessitat d’una genealogia legitimadora.