La teva ombra, la novel·la amb què Jordi Nopca (Barcelona, 1983) ha guanyat el primer premi Proa, conté diverses novel·les dins d’una. I el més interessant és que no conviuen totes alhora sinó que es van succeint, com en una cursa de relleus de gèneres i propostes literàries, com si la naturalesa i el sentit de fons de la novel·la anessin mutant a mesura que es construeix i avança, jugant amb l’horitzó d’expectatives del lector, ampliant o matisant o reorientant progressivament el sentit de certes referències, refent a consciència el marc temàtic i emotiu en què es desenvolupa la trama i donant, segons el tram de l’argument, una intenció o una altra a les accions i al comportament dels personatges.

El resultat és un artefacte literari diguem-ne multiforme i polièdric que en cap moment no es descontrola ni tampoc deriva cap a l’aiguabarreig. En aquest sentit, la novel·la de Nopca podria tenir connexions amb Mulholland Drive, l’obra mestra de David Lynch -citada per un dels personatges del llibre-, la qual, simplificant-ho molt i donant per bona una de tantes interpretacions possibles, comença sent el relat del Somni Americà i després passa a ser l’exploració del seu revers, una indagació del malson del fracàs, la solitud i la bogeria.

La novel·la de Nopca, que es diferencia de la pel·lícula de Lynch perquè en tot moment es mou -amb matisos- dins les coordenades d’un realisme enriquit per un culturalisme pop i per un sentit de l’humor finíssim, al principi funciona com un retrat generacional dels joves que l’any 2010 estaven en la vintena i vivien en una mena d’impasse entre experimentador i abúlic.

En Pere és el protagonista i narrador de la primera de les tres parts que té la novel·la. Té 25 anys, viu amb els pares, ha acabat la carrera de comunicació audiovisual però ja ha assumit que no podrà dedicar-se professionalment al cinema, manté una història sentimental estranya amb una violinista anglesa que es diu Kate i al mateix temps no pot oblidar la seva exnòvia, la Laura, que el va deixar quan va descobrir que li era infidel.

En Pere té un germà més gran, en Joan. Durant la primera part de la novel·la, en Joan, que és més culte però té un sentit més cohibit o menys relaxat de l’existència que el seu germà petit, es fa present d’una manera només lateral, a través de breus, evasives i poc cordials trucades telefòniques. A la segona part, però, passa a ser el narrador i principal protagonista. El que era un retrat generacional, així, es converteix en l’exploració de la relació entre dos germans que, a poc a poc, va enverinant-se per culpa de l’enveja, la gelosia, el ressentiment i el despit, els quals s’apoderen d’en Joan quan descobreix que amb el seu germà l’uneix una rivalitat sentimental.

És en aquesta segona part que Nopca posa en circulació el tema de la duplicitat -lynchià però també, per la ironia amb què el tracta i el desplega, molt monzonià-. És un tema que li serveix per construir la relació entre els dos germans, i per extensió tot el llibre, com un joc de miralls que no paren mai quiets, com un calidoscopi de llums i ombres.

Abans d’arribar al seu desenllaç, La teva ombra encara té temps de ser la història d’una venjança sofisticadament planificada, el misteri dramàtic d’una desaparició, una pirueta metaliterària i un triangle amorós que només acaba bé per a un dels tres que en formen part, o potser en realitat no acaba bé del tot per a cap dels tres.

El perill més gran d’aquesta mena de novel·les amb tantes personalitats és que el lector es perdi i tingui la impressió que hi ha una acumulació erràtica de materials heterogenis. Nopca salva el perill, i dona coherència i fluïdesa al conjunt, gràcies a una prosa marcada per un ritme pausat però sostingut i per un estil precís, ric sense ostentacions ni floritures, en què tots els adjectius es perceben calculats al mil·límetre i en què totes les frases es noten pensades a fons, tenen pes i entitat i fan la seva aportació al paràgraf o al capítol on apareixen. El resultat és una novel·la ambiciosa, entretinguda i intel·ligent.