Retrat d'un assassí d'ocells: el retorn de Joaquim Ruyra

Vilafranca del PenedèsEn la introducció d'aquesta nova edició de La parada, Lluïsa Julià recull una interessant observació planiana sobre Joaquim Ruyra. L’autor de La vida amarga sosté que el gironí és un Tolstoi “d’una complexitat limitada” en “un marc literari més petit”. Un elogi a mig coure, certament. El fet, però, és que l’obra ruyriana s’ha guanyat un respecte que podríem anomenar canònic, tot al llarg del segle passat. Carner i Riba l’esperonaren a escriure i a traduir. Espriu, un dels seus més ferms defensors, s’hi referí com “el príncep de la prosa catalana”. Ferrater el va elogiar, però també va argumentar per què li costava tant escriure una novel·la. Pla admirava la justesa adjectival del seu estil. Rodoreda s’hi interessà pels “estats onírics” i per les “descripcions d’angoixa”.

A mi m’agrada més El rem de trenta-quatre, una nouvelle rodona, que no pas La parada, que em sembla un aplec de narracions més aviat irregular. La protagonista d’El rem..., Marianna Saura —filla d’un llop de mar blanenc—, posada al bell mig d’una esgarrifosa tempesta en alta mar, s’exclama: “No es diria sinó que en la meva ànima s’havia obert un ull que s’abeurava de les foscors de la mort”. Doncs bé, sigui en marina o en boscatge, aquesta besllum “de les foscors de la mort” constitueix una de les grans aportacions de Ruyra a les nostres lletres. El relat titulat La fi del món a Girona explica el malson d’un nen, que s’afigura com l’apocalipsi arriba als carrers i places de la ciutat: tot un seguici de personatges entenebrats (o que semblen ben a prop de ser-ho) s’afileren en processó per celebrar els darrers dies. L’artefacte de la ficció és molt prim, com passa en altres contes. Ruyra sempre m’ha fet l’efecte de ser més bon descriptor que no pas escriptor de ficcions. El vals final, de mida més modesta, és una fabulació sobre l’apagament d’una vida.

Ruyra i l'exercici de 'balconejar'

El relat més cèlebre, també el més ortodox, és el que dona títol a l’obra. És fosca nit, i tres vailets surten de casa seva per anar a caçar ocells. Ruyra hi representa l’excitació dels nois, la seva por, el suspens pel que pot passar en aquella hora intempestiva; tot plegat, narrat en una primera persona que no deixa de ser un punt artificiosa, però que es vol trenada en l’experiència directa. Amb una prosa magnífica, el relat serveix nombrosos exponents de l’acuïtat observadora de l’escriptor. Hi reflexiona, també, sobre la lluita per la vida, encara que l’aventura dels nois sigui per deport: “Hi plantàvem una fita sinistra per a vides d’éssers inconeguts”. I, finalment, hi mostra l’oposició de caràcter entre un brivall educat en la cruesa de la natura, en Xaneta, l’únic que no fa escarafalls a la mort dels alats, i els altres dos, que se n’han mantingut més al marge. Fora d’algun element d’una candidesa entendridora i fins inversemblant, és un relat molt notable.

Alguns dels contes semblen fruit de l’exercici de balconejar, més que no pas del de dissenyar trames i construir arguments. El primer llustre d’amor narra un amor a primera vista entre un noiet que bada, del seu balcó estant al cor de la Girona antiga, i una joveneta que passa carrer avall en un carro elegant. Les mirades es troben un moment, i no ho tornaran a fer mai més. Ben poca cosa, com a pretext. El text, però, és una petita joia per la contraposició entre carruatges i trens. Allò que, en principi, sembla que formi el farcit de la història, n’acaba constituint el pinyol més saborós: “El tren de foc era tan meravellós, corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan poètics!” 

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar La parada a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.