Literatura
Crítiques26/04/2023

La irreparable perversió del llenguatge

El nou llibre de Joan Rendé, 'Desescalades', explora l'encontre sovint traumàtic entre els protagonistes i les condicions hostils del món en què viuen

BarcelonaEn l’obra narrativa de Joan Rendé –tan notable com incomprensiblement desatesa–, hi ha dues línies que es van alternant: la de la comèdia i la del drama. Els premiats El barber violador (1997) i La pedra a la sabata (2004) corresponen a la primera, mentre que Un dimarts (2008) i Els anys de la serp (2017) s’arrengleren en la segona. Això no vol dir que, al cor d’un llibre, no puguin conviure-hi la vis còmica i el gest dramàtic. Ballaven el black bottom (2020), posem per cas, els combina tots dos. Però, en general, allà on predomina el drama, el to jocós hi té una entrada més difícil; i viceversa: allà on més es desplega la intel·ligent ironia de l’autor, la gravetat no hi sembla tan familiar.

Desescalades és un aplec de contes, de llargada diversa, molts dels quals protagonitzats per un personatge –Ell– que, poc abans de la pandèmia, decideix instal·lar-se al terrat del seu bloc de pisos, al lloc més alt, com qui diu abraçat a l’antena repetidora de telefonia mòbil. És un començament calvinià, bé que el símbol de l’isolament –i de l’enlairament– no és un arbre, sinó una antena. L’Ell rendià, però, es diferencia del cèlebre personatge de Calvino –i encara més de Simeó Estilita– en la voluntat d’acció que manifesta: vol ser batlle de la ciutat. A partir d’aquí, viurà un seguit d’aventures durant aquest temps desconcertant del confinament. El llibre s’adequa molt bé al vessant ironicosatíric, que l’autor explota amb gràcia i amb l’eina esmoladíssima d’una llengua que és, ras i curt, un prodigi. Això no és cap novetat, però cal remarcar-ho. Hi ha un llei d’autors, com Rendé o Solsona, que, per la llengua que fan servir, cada cop són més rars. Per desgràcia, deixeu-m’ho dir.

Cargando
No hay anuncios

Soledat i malenconia

I és que, més enllà de la singladura del protagonista, de l’encontre sovint traumàtic entre la seva consciència i les condicions hostils del món en què viu, més enllà de la sàtira d’una maquinària burocraticocibernètica –perfectament greixada– que aïlla moltes persones per raons diverses, l’obra inclou una severa crítica al llenguatge, als usos nous que, tot d’un plegat, escombren una parla tradicional, acolorida i precisa: “Per sort, el Poder de Més Amunt (PMA) va decretar llavors un desconfinament progressiu; desescalada, van anomenar-lo els mitjans d’informació, tot i que ningú no havia pas escalat res”. N’hi ha un fotimer, d’exemples com el citat: l’ús de neologismes com propositiu, proactiu o inclusiu és comparat al que alguns capellans, des de la trona, feien temps ha d’uns “llatinòrums que ningú no podia entendre”. Potser no és ben bé així, goso replicar: el fet que hi hagi molts lectors per a qui els renecs que acabo de transcriure són conceptes del tot assimilats dona compte de la irreparable perversió del llenguatge.

Cargando
No hay anuncios

Enmig d’aquest teatrí sobre les relacions de poder (polític, econòmic, sexual) que construeix Rendé, un panorama social i moral que aboca, sense remissió, a la soledat i a la malenconia, hi ha un relat singular, La màquina i el núvol, que té alguna cosa de pàgina de la memòria. En força dels detalls que conté, hi endevinem pinzellades de la vida del mateix escriptor. I en la secció frontissa, “Instantànies”, unes peces que recorden els contes breus de Calders. Com aquest magnífic Mala fe: “El pirata, havent quedat sencer després de mil abordatges i saqueigs, es va fer tallar no una cama, que ja hauria estat prou per acreditar la seva dignitat professional, sinó totes dues, perquè ningú no sabés quin peu calçava”. Bravo!