Joan Pons, alta prestidigitació literària

Vaig descobrir Joan Pons fa gairebé 35 anys, amb el seu debut narratiu: l’aplec de relats No cregui el que diuen de mi (Columna, 1991). Em va semblar un bateig de foc literari més que prometedor. D’aleshores ençà, no he deixat de seguir-lo, i, sovint, de comentar-ne la producció als mitjans: El laberint de les girafes (Proa, 1999), Homes sols (Proa, 2001), La casa de gel (Bromera, 2009) o La malaltia del cor (Univers, 2022) són alguns dels seus llibres més destacats, novel·les vigoroses. Pons excel·leix en el que se’n podria dir novel·la d’aventures moral: les seves històries resulten sempre llegidores, però el rerefons sol burxar-nos, si no acusar-nos i tot. Com si fos un nebot de Baltasar Porcel o de Jesús Moncada. Té ofici, coses a dir. Per això no m’he explicat mai que gaudeixi de tan poc ressò. Que sigui, en el panorama literari del país, un autor gairebé invisible. El 2016 es va estrenar com a poeta amb un llibre meritori: L’illa dels arbres vençuts (AdiA). Els seus títols es troben escampats en molts segells editorials, massa. ¿Com és que cap editor no ha apostat de debò per ell?

El llibre d’ara és una joia que no hauria de passar inadvertida als lectors exigents. L’autor hi ha creat un artefacte narratiu molt precís, amb una infinitat de veus, que té dos eixos argumentals: d’una banda, el malaurat accident de cotxe de Michel Gallimard i Albert Camus a Villeblevin, del qual van sortir indemnes la dona de l’editor i el gos que tenien (un ca que, seguint el rastre d’olor de la seva mestressa, arribarà fins a la tomba de Camus i, de moment, no se’n voldrà moure); i, de l’altra, la història d’Albert Sintes, un menorquí que fa d’enterramorts a la localitat provençal de Lormarin (a la novel·la, sempre en francès: Lourmarin); un nen de la guerra d’Espanya que, a diferència dels seus pares, pot fugir per cames de l’illa, s’embarca in extremis i arriba fins a Alger, per fer tota mena de feinetes precàries i patir tota llei de privacions, i que, finalment, farà cap a França. S’enamorarà de Lucienne Cardinal, la bibliotecària de Lormarin, i ella d’ell, i viuran una història d’amor que permetrà, a l’home, retrobar les seves arrels, 23 anys després.

Una novel·la polifònica

Descriure, com ho he fet, un argument dona ben poques pistes sobre la bellesa i la fondària d’una novel·la. Perquè, més enllà del desplegament imaginatiu ponsià, l’essencial, a parer meu, es troba en altres aspectes. La novel·la s’estructura en quatre parts, i cada una es compon de fragments relativament curts, representats per punts de vista diferents. A banda del dels protagonistes ressenyats, hi prenen part animals, objectes, vents, roques... I l’arbre del sinistre. Tots hi diuen la seva, i contribueixen a acolorir el retaule. Hi ha detalls magnífics, com aquest que fa referència als ullastres: “S’assemblaven a frares orant”. L’esment del Càndid, en l’inici de l’obra, no és gens gratuït: Albert Sintes sembla, sovint, la imatge rediviva de l’heroi voltairià.

La presentació és la d’una novel·la d’aventures; l’ànima, la d’un llibre que parla de la identitat personal i de la idiosincràsia dels pobles, de la llibertat i la traïció, dels que vencen efectivament una guerra i dels que, moralment, n’acaben sent guanyadors malgrat que hi hagin fet la pell. Els dos protagonistes fugen en cerca d’una veritat que, al cap i a l’últim, els serà concedida. Camus va desenvolupar tota la seva filosofia entorn del concepte de l’absurd de la vida humana: Albert i Lucienne —que ho jutgi el llegidor— potser arribaran a contradir, amb el seu gosat exemple vital, aquesta teoria.