Joan Fuster i la seua posteritat

BorrianaEl 2022 celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el trentè aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 whiskys. És oportú que l'editorial Comanegra commemori l'efemèride amb l'edició d'aquesta antologia a càrrec d’Antoni Martí Monterde.

Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els dietaristes, els autors d'assajos a la manera de Montaigne, d'(auto)biografies, d'articles de premsa o de crítica literària. En conservem “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors. Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat [sic] a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.

Un autor que defugia explicar la intimitat

El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari... Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de l'obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Ferrater va deixar dit de Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un 'escriptor' arribi mai a produir un sol paper que sigui 'íntim' de debò”.

D’una manera o una altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar-ne la figura, que era exactament el contrari del que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que en rendibilitzen –reservat el dret d’admissió– la memòria. 

Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no para de créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagée que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas– particular.

Llegir-lo ara, simplement, és el principal homenatge que li podríem fer.