Literatura
Llegim  /  Crítiques 21/07/2022

La inoblidable crònica d'un estiu

Cesare Pavese explica la història d'iniciació d'una jove a 'El bell estiu', publicada en italià el 1949

3 min
Una imatge d'Itàlia a finals de la dècada dels 40

Vilafranca del PenedèsEl narrador d’El diable als turons —segon títol d’una trilogia que comença amb El bell estiu (1949) i que conclou amb Entre dones soles— assegurava que, de la seva infantesa, només en recordava els estius. “En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou a sortir de casa i travessar el carrer per tornar-se boja”: l’inici de la novel·la ens du al cap, inevitablement, els versos de Lavorare stanca (Treballar cansa), la poesia que dona títol al primer llibre líric de Cesare Pavese (1908-1950). “Travessar un carrer i escapar-se de casa / ho fa només un noi”, comença dient. Ara bé, en el cas dels versos citats, no era un noi, sinó un home, qui decidia fer un cop de cap. I llavors el poeta apunta: “¿Val la pena estar sol per estar sempre més sol?”. La Ginia, la protagonista d’aquest relat, viurà, a 16 anys, l’estiu més determinant de la seva vida. I experimenta això mateix l’home de la poesia: quan el somni s’esvaeix, qui estava sol se sentirà encara molt més sol. O, per il·lustrar-ho amb els cèlebres versos rilkeans (els de Dia de tardor): “Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps, / vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes”.

Un model de senzillesa i pulcritud

El bell estiu és una història d’iniciació o d’aprenentatge com n’hem llegit unes quantes dotzenes més al llarg de la vida. Moltes d’aquestes tenen més llustre, fins i tot més fondària. Els personatges pavesians no estan dotats d’una llum particularment enlluernadora: la protagonista treballa en un taller de modisteria i, com també passava amb la Natàlia-Colometa rodorediana, alguns dels que l’envolten la consideren una bleda assolellada; l’amiga que la introdueix en el món dels pintors, l’Amelia, fa de model per a més d’un artista; hi ha tres pintors: però, fora d’un de més edat, els altres dos sembla que no hagin de menar mai una carrera gaire prometedora... La força del relat es concentra en l’estil: en la prosa de frases curtes, acerades, model de senzillesa i pulcritud.

El retrat psicològic dels personatges es fa a còpia de petits detalls que, avançada la narració, es revelaran molt significatius. La condició d’obrer d’un personatge es manifesta en les seves ungles trencades i negres. Un altre “tenia l’esquena tan plena de pigues que semblava de rovell”. Amb molt poques pinzellades —i mai millor dit—, Pavese en té prou per fer-nos entrar de ple en l’emoció d’una escena. Els espais, d’altra banda, són escassos, i més aviat escarits d’elements: l’habitació de la Ginia, un cafè, l’apartament d’en Guido —un dels pintors—, els turons. L’Amelia contreu la sífilis. Però, lluny de fer-ne una segona Madame Chauchat, un dels personatges de La muntanya màgica, de Thomas Mann , Pavese no explota gaire aquesta línia temàtica, perquè la jove, llavors, ja ha fet la seva contribució capital a la història.

“De vegades pensava que aquell estiu no s’acabaria mai”, ens diu el narrador, fent-se ressò del sentiment de la protagonista. Però arriba a terme, i tant!, d’una manera irremissiblement trista: “Tot allò que era bell s’ha acabat”. Ara bé, aquest vell estiu de l’eclosió de la consciència i de la manifestació de la sexualitat en la protagonista marca fondament l’experiència d’aquesta i deixa, en el lector, l’empremta d’una revelació bella i vertadera.

stats