Vilafranca del PenedèsEl narrador d’El diable als turons —segon títol d’una trilogia que comença amb El bell estiu (1949) i que conclou amb Entre dones soles— assegurava que, de la seva infantesa, només en recordava els estius. “En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou a sortir de casa i travessar el carrer per tornar-se boja”: l’inici de la novel·la ens du al cap, inevitablement, els versos de Lavorare stanca (Treballar cansa), la poesia que dona títol al primer llibre líric de Cesare Pavese (1908-1950). “Travessar un carrer i escapar-se de casa / ho fa només un noi”, comença dient. Ara bé, en el cas dels versos citats, no era un noi, sinó un home, qui decidia fer un cop de cap. I llavors el poeta apunta: “¿Val la pena estar sol per estar sempre més sol?”. La Ginia, la protagonista d’aquest relat, viurà, a 16 anys, l’estiu més determinant de la seva vida. I experimenta això mateix l’home de la poesia: quan el somni s’esvaeix, qui estava sol se sentirà encara molt més sol. O, per il·lustrar-ho amb els cèlebres versos rilkeans (els de Dia de tardor): “Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps, / vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes”.

Un model de senzillesa i pulcritud

El bell estiu és una història d’iniciació o d’aprenentatge com n’hem llegit unes quantes dotzenes més al llarg de la vida. Moltes d’aquestes tenen més llustre, fins i tot més fondària. Els personatges pavesians no estan dotats d’una llum particularment enlluernadora: la protagonista treballa en un taller de modisteria i, com també passava amb la Natàlia-Colometa rodorediana, alguns dels que l’envolten la consideren una bleda assolellada; l’amiga que la introdueix en el món dels pintors, l’Amelia, fa de model per a més d’un artista; hi ha tres pintors: però, fora d’un de més edat, els altres dos sembla que no hagin de menar mai una carrera gaire prometedora... La força del relat es concentra en l’estil: en la prosa de frases curtes, acerades, model de senzillesa i pulcritud.

El retrat psicològic dels personatges es fa a còpia de petits detalls que, avançada la narració, es revelaran molt significatius. La condició d’obrer d’un personatge es manifesta en les seves ungles trencades i negres. Un altre “tenia l’esquena tan plena de pigues que semblava de rovell”. Amb molt poques pinzellades —i mai millor dit—, Pavese en té prou per fer-nos entrar de ple en l’emoció d’una escena. Els espais, d’altra banda, són escassos, i més aviat escarits d’elements: l’habitació de la Ginia, un cafè, l’apartament d’en Guido —un dels pintors—, els turons. L’Amelia contreu la sífilis. Però, lluny de fer-ne una segona Madame Chauchat, un dels personatges de La muntanya màgica, de Thomas Mann, Pavese no explota gaire aquesta línia temàtica, perquè la jove, llavors, ja ha fet la seva contribució capital a la història.

“De vegades pensava que aquell estiu no s’acabaria mai”, ens diu el narrador, fent-se ressò del sentiment de la protagonista. Però arriba a terme, i tant!, d’una manera irremissiblement trista: “Tot allò que era bell s’ha acabat”. Ara bé, aquest vell estiu de l’eclosió de la consciència i de la manifestació de la sexualitat en la protagonista marca fondament l’experiència d’aquesta i deixa, en el lector, l’empremta d’una revelació bella i vertadera.