Els inicis fulgurants de Baltasar Porcel

CampanetSergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) ha estudiat a fons els inicis de la carrera literària de Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) i els ha reconstruït i explicat amb sagacitat, vivor i claredat periodístics a El jove Porcel. Una ascensió literària a la Barcelona dels anys seixanta. El llibre és una barreja de biografia de joventut, de crònica d’una època convulsa plena de canvis inaugurals i d’anàlisi de l’obra i el pensament de l’autor de Cavalls cap a la fosca.

Només per tota la informació que recull i ordena –Vila-Sanjuán va tractar Porcel, n’ha escorcollat l’arxiu personal i ha entrevistat molta gent que el va conèixer de prop–, ja es pot considerar un llibre molt meritori. Més i tot: tenint en compte la relativament escassa bibliografia que hi ha sobre el tema, és un llibre ineludible per a qui vulgui conèixer la figura –agressivament aventurera, contradictòria, metamòrfica, radiant però tèrbola– i l’obra –versàtil, prolífica, controvertida– de Porcel. “Treballador incansable, sedueix i irrita”, resumeix Vila-Sanjuán. La capacitat de seduir i d’irritar, Porcel va conservar-la fins al final dels seus dies, per a bé i per a mal.

Porcel es veia i es projectava a ell mateix com un personatge de novel·la francesa del XIX. Vila-Sanjuán ho sap i el compara amb el Rastignac d’Honoré de Balzac, el noiet de províncies electritzat per l’ambició que arriba a París per mirar de fer-se un lloc en la societat parisenca. L’ambició prioritària de Porcel, però, no era acumular prestigi social ni fer fortuna, sinó ser un gran escriptor: en aquest sentit, va ser més un Chateaubriand que un Rastignac.

La represa del catalanisme cultural

La veritat és que la vida de Porcel, en especial els seus inicis, té tots els ingredients per a una biografia canònicament novel·lesca. Fill d’una humil família de poble, sent des de molt aviat una passió literària imparable, que el porta a escriure contes, novel·les i obres de teatre que criden l’atenció d’escriptors consagrats i poderosos com Villalonga i Cela. S’enamora d’una dona casada, onze anys més gran que ell –la també escriptora Concha Alós–, i hi estableix una encesa i perillosa relació adúltera. Arriba a Barcelona el 1960 i de seguida és acollit pels protagonistes de la represa del catalanisme cultural. En poc temps es guanya l’admiració i la confiança de figures tan dispars com Josep Pla, José Manuel Lara i Jordi Pujol. Es fa un nom com a periodista entrevistant grans tòtems de la cultura catalana per a Serra d’Or, fent perfils de figures rellevants del món cultural i sociopolític d’àmbit estatal per a Destino i escrivint articles i reportatges per a La Vanguardia. I, cap a finals dels 60 i principis dels 70, es llança al gran món: el conflicte àrabo-israelià, l’efervescència contracultural californiana, la Xina maoista... Abans dels trenta-cinc, Porcel havia escrit i havia viscut més del que molts escriuen i viuen en tota la vida.

Tot i que el llibre conté algun lapsus flagrant –el poema La relíquia de Joan Alcover és atribuït al lingüista Antoni Maria Alcover!–, el rigor preval. Formalment, hauria estat més pertinent una articulació dels materials –reconstrucció dels fets, declaracions dels testimonis, reproducció d’articles i cartes de Porcel– més narrativa. Vila-Sanjuán ha optat pel format i el to propis d’un reportatge periodístic extens, cosa que desentona una mica amb la salvatgia enèrgica del protagonista.

Sigui com sigui, El jove Porcel és una aproximació molt útil a un escriptor que, tant per l’obra com per la personalitat i la peripècia vital, mereixeria una biografia voluminosa i completa.