Informe sobre la llengua dels valencians (i dels catalans)

Deia el professor de la Universitat de Barcelona Anton Maria Espadaler, un dels principals experts mundials en el Tirant lo Blanc, que tots els escriptors valencians volien ser Joan Fuster. Per això la figura de Fuster resulta indefugible quan un s'endinsa en la lectura d'un llibre tan ambiciós i de tanta profunditat i amb una voluntat d'estil molt perceptible com Irreductibles. Una història de la llengua i literatura dels valencians (Drassana), del doctor en filologia catalana per la Universitat de València Carles Fenollosa, nascut només tres anys abans de la mort del savi de Sueca.

En un moment històric on la fragmentació de l'ecosistema cultural dels diferents territoris de parla catalana és més evident que mai, aquest llibre ve a omplir un buit que a Catalunya no s'havia intentat omplir des que el 1962 va aparèixer Nosaltres els valencians. Per què la situació de la llengua és la que és al País Valencià? I per què Catalunya no es pot desentendre del que passa al sud del Sénia si vol preservar, al seu torn, el seu patrimoni lingüístic? Aquestes preguntes es responen a través d'un viatge en el temps que ens portarà des dels primers trobadors, al miratge de la plenitud del segle XV a la ciutat de València, fins als cercles d'il·lustrats que ploraran la desaparició de la llengua passant per la Renaixença, políticament estèril i literàriament limitada, que va encapçalar la figura de Teodor Llorente.

Al contrari dels materials amb què comptava Fuster als anys 50 i 60, Fenollosa té al seu abast una producció acadèmica considerable que ha modificat en alguns casos, i bàsicament ha confirmat, moltes de les intuïcions que l'assagista tenia. Per exemple el paper castellanitzador que va jugar la cort de Germana de Foix al segle XVI, un fenomen que no es va produir a Catalunya amb la mateixa força, molt abans de l'ensulsiada de 1707. "La clau, en el fons, no era si modernitat o no; era si poder o no, una estructura institucional i sociocultural complexa que feia possible la renovació i expansió de la llengua. Beuter era modern, però Beuter canvià de llengua". L'autor es refereix a Pere Antoni Beuter, que el 1538 va publicar la primera part d'una història del Regne de València en català i vint anys més tard traduiria i publicaria la segona ja en castellà.

El castellà ja era la llengua del poder, però no la del poble, com no es cansa de repetir Fenollosa al llarg del llibre, on inclou referències sobre què passava en paral·lel a Catalunya. I el català també era la llengua de les institucions valencianes fins a l'arribada dels Borbons. L'autor recorda que els felipistes van traslladar a Madrid la magnífica biblioteca de l'arquebisbe de València Antoni de Folch Cardona, austriacista de darrera hora, germen del que després seria la Biblioteca Nacional d'Espanya. Una metàfora perfecta de l'espoli cultural i el programa d'anihilació lingüística que es posaria en marxa tot seguit.

"Hem parlat de trinxeres durant totes estes pàgines: institucions o col·lectius que han fet d'esquelet de ferro quan venien mal donades. Les institucions en el segle XVI, els nuclis erudits en el XVIII, els col·lectius valencianistes a partir del XIX, i tots plegats en algunes fases del XX. Tots ells comptaven amb una cosa que ara patix: una majoria valencianoparlant inapel·lable", apunta Fenollosa. "Crear parlants i lectors és el repte i la prioritat del segle", afirma en un final que vol ser un programa d'acció. "Què estem fent a les escoles?", es pregunta angoixat. "On i com invertim els diners públics?" Són qüestions que ressonen en tot el domini lingüístic. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.