Poc abans de morir de càncer, la Daphne, un dels tres personatges femenins de la novel·la, sent la necessitat de datar les fotografies del seu àlbum familiar. Superada la setantena, en Roland Baines, el protagonista, fa el mateix. I continua redactant els seus diaris personals. Pot semblar un home sense atributs. En la seva adolescència, el va seduir una professora de música nou anys més gran que ell, Miriam Cornell, que en va fer una mena d’esclau sexual. Aquella relació, tant intensa com alienadora —un abús en tota regla—, l’ha marcat de per vida. El 1986 la seva dona, Alissa Eberhardt —que havia estat professora seva d’alemany—, l’abandona per poder-se dedicar a escriure. Tenen un fill en comú, de pocs mesos, que es queda amb l’home. En Roland ha volgut ser moltes coses, i fins ha arribat a excel·lir en algunes. Diríeu que li manca força de voluntat per dedicar-se a fons a cap d’aquestes ocupacions —la música, el tenis, la poesia...—. En la seva existència modesta, però, ¿ha sigut més o menys feliç que l’Alissa, que s’ha convertit en l’escriptora més cèlebre del seu país? ¿O que en Robert, un germà seu desconegut, que apareix al segon terç del llibre, fill dels mateixos pares, cedit en adopció per ells, que ha menat una vida encara més convencional que la d’en Roland?

El protagonista té la mateixa edat que l’autor, ha viscut en un marc històric i social idèntic al seu. Però ha seguit una existència ben diferent. Lliçons és una novel·la important, però és lluny de ser una obra mestra. El principal defecte, a parer meu, consisteix a donar tant de protagonisme a la història general. Durant els setanta anys d’en Roland el món ha patit tota mena de convulsions, i McEwan no s’està de recordar-nos-ho: la crisi dels míssils soviètics a Cuba, la Guerra Freda, el desastre de Txernòbil, la caiguda del Mur... Fins a arribar al Brexit, la pandèmia i els confinaments i, fins i tot, l’assalt al Capitoli perpetrat pels sequaços de Trump. Hi ha, per tant, el contrast entre la vida menuda (la pruïja de salvaguardar la història familiar en un escampall d’imatges) i el batec eixordador del temps històric. En alguns passatges, aquesta qüestió es resol en forma d’irònica moralitat: “Què era un núvol radioactiu de la mida d’un continent, comparat amb la desaparició de la seva dona?” Jo ho puc entendre molt bé, això: la meva mare va néixer el 6 d’agost del 1945, el dia en què els americans van deixar caure la bomba sobre Hiroshima. I, tanmateix, en Roland és conscient que ha viscut en una època molt més afortunada que les de les generacions anteriors, sacsejades per dues guerres mundials.

La gran lliçó narrativa —i, doncs, moral— del llibre és la defensa del matís. Lliçons representa la negació del maniqueisme. Em fa l’efecte que l’emoció més gran que hi pot sentir el lector és la del temps: el trasllat tan precís de la sensació d’envelliment i de pèrdua a la matèria narrativa. Al marge d'això, l’obra explora un grapat de temes: el de la llibertat de les dones, una llibertat històricament compromesa o amenaçada (l’Alissa, com Doris Lessing); el de la relació entre ficció i realitat: exemplarment, en la novel·lística de l’Alissa, però també en el cas de Robert Lowell (i l’autor encara podria haver recordat el de la parella Hughes-Plath): ¿és legítim fer servir —forçar— la realitat per construir una ficció?; el de la quimera de l’amor feliç; el del compromís amb la societat contemporània. En Roland té tendència a plànyer-se (la tan anglesa self-deprecation). Però no és cap condemnat. L’Alissa, en canvi, ha fet ús de la voluntat més radical. Aquesta darrera sembla molt més lliure i, en última instància, més feliç que el seu ex. Ha triomfat. ¿Realment ha estat més plena, però, la seva vida? McEwan ens para més d’una emboscada, ens provoca. De la lectura de la novel·la, en sortim convençuts de la complexitat de l’ànima humana. I fins del més nimi gest humà.