CampanetClaudia Hampton, de 76 anys, una escriptora d’èxit –brillant com a divulgadora històrica segons els seus fidels lectors, una pseudohistoriadora superficial i fraudulenta segons els seus detractors de l’acadèmia–, està ingressada a l’hospital, malalta de càncer. Tothom sap, també ella mateixa, que ja no en sortirà. Com que ha estat una dona independent i enèrgica tota la vida, no es resigna a una agonia ociosa i es proposa escriure una última obra, una història del món que també incorporarà la seva història personal. Relatarà “el bocí de segle XX al qual he estat encadenada, per força o de grat [...]. Meditaré sobre mi dins el meu context: tot i res”. Aquest és el punt de partida de Moon Tiger, la novel·la amb què Penelope Lively (el Caire, Egipte, 1933) va guanyar el premi Booker del 1987. L’Altra Editorial l’ha publicada ara en català, en una traducció de Josefina Caball que s’intueix, com sempre, admirable.

El que llegeix el lector, en tot cas, no és l’obra prepòstuma de Hampton, que en realitat ja no té forces per escriure res, sinó els vaivens de la seva memòria, sovint interferits per les atencions i els comentaris dels metges i les infermeres que l’atenen, i complementats o contradits per les aparicions d’aquells pròxims –la filla, un amant durador, la cunyada, un noi hongarès que va salvar de la invasió soviètica del 1956– que la visiten.

Mai no hi ha una única veritat

La manera tan gràcil i intel·ligent com Lively fa servir el punt de vista, ara desenvolupant la narració des de l’interior de la protagonista, ara donant veu als secundaris, ara abordant una escena o un record des de perspectives contraposades, no només dona al llibre una vitalitat i una riquesa enormes sinó que, a més, subratlla algunes de les qüestions clau i alguns dels nuclis de sentit que l’estructuren. Per exemple la idea que, si bé hi pot haver un relat oficial, mai no hi ha una única veritat. I, per exemple, també el fet que mai ningú es pot atribuir en exclusiva el dret de contar la història perquè mai ningú no ho sabrà tot de tothom. ¿Com pot algú arrogar-se l’hegemonia historiogràfica si ni tan sols coneixem bé aquells amb qui compartim la vida, si la història és una amalgama carnissera de persones insubstituïbles, si la identitat personal és una successió de jos que anem abandonant, si la subjectivitat de cada època condiciona del tot aquells que la viuen, fins al punt que en determina la manera com excaven en el passat, hi donen forma i l’interpreten?

No voldria donar la impressió equivocada. És cert que Moon Tiger és una novel·la molt intel·ligent i que té un caient historicista substancial i molt viu: la protagonista ha escrit sobre Napoleó, Tito i Hernán Cortés, i va ser corresponsal de premsa a Egipte durant la Segona Guerra Mundial, i quan visita la Plimoth Plantation, una recreació del primer poblat de colons puritans als EUA, no es pot estar de reflexionar sobre la fatalitat inevitable del que ha succeït i sobre les possibilitats d’una història alternativa. Ara bé: Moon Tiger és una novel·la plena de sensualitat, de passió, de dilemes morals fondos i de psicologies complicades. Escrita en un estil precís i vivíssim, la seva gran virtut és que dramatitza una veritat tan elemental com lúcida. Aquesta: que els homes i les dones formem part de la història en la mateixa exacta mesura que la història forma part de nosaltres.