Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i aprofundia en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ho ha corregit amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

L’univers de Ramon Ramon és atractiu perquè no hi fa concessions: sap que la cultura és la causa de la infelicitat humana i tot dietari no pot ser sinó un inventari de decepcions. Cita, en aquest sentit, Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. En un temps de lleugeresa i frivolitat, on tot el que es demana a un llibre (si és que encara se li demana alguna cosa) és que ens entretinga una poca estona, Ramon ens forneix un canemàs de lectures ben païdes, atent a la divisa de J.V. Foix (“M’encanta el nou i m’enamora el vell”): Plató, sant Agustí, Josep Carner, Jorge Semprún...

El diagnòstic sobre la literatura contemporània, però, és taxatiu: “Fa segles que l’escriptor té por d’avorrir, de ser feixuc, de mostrar-se solemne o profund”. I pitjor encara: “La idea de lector crític, exigent, s’ha esvaït de l’horitzó”. I, doncs, una conclusió inapel·lable: “En la premsa periòdica, en la novel·la, fins i tot en la poesia i en l’assaig, l’escriptor hegemònic és un gimnasta de la banalitat”.

Un panorama poc exigent

Davant aquest panorama, el dietarista ha de recloure’s en un món tancat: el paisatge més proper, el cercle humà veïnal, la presència obsessiva de la mort. Ramon és un home de terres baixes: prefereix l’espectacle de la mar al de la muntanya. La mera possibilitat de l’“alpinisme” el posa frenètic, oblidant potser que la muntuositat valenciana és d’una morigeració notòriament anticlimàtica.

Algunes de les excursions reflexives que conté No sé què mor són realment antològiques. Les proses dedicades a la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat figuren entre les més belles que haja llegit recentment en català. Però l’autor no es fa cap il·lusió quant a l’abast potencial de la seua literatura. Sap que la nostra llengua està sotmesa a una “regionalització barcelonina” i tot el que s’escriu a la perifèria està poc menys que destinat al silenci.

Llibres com aquest et reconcilien amb el que puga quedar d’intel·ligent en la humanitat. Ramon Ramon fa literatura, i la fa sense demanar perdó al món. Aquesta insolència és la seua principal vàlua.

La lliçó d’aquest dietari és que un escriptor seriós només és un pobre home, però quan les coses vagen mal dades de debò només podrem comptar amb aquests insidiosos marginals. “La literatura -escriu- és el principi de tota civilització”. I, segons com, també el final...