Tretze biografies imperfectes, que Comanegra té l’encert de recuperar, va merèixer el premi Josep Pla 1985. I, així d’entrada, diria que, més que no centrar la nostra atenció sobre l’adjectiu imperfectes, fora bo de fer-ho sobre el substantiu biografies (no em sembla gens que ho siguin). M’explico: Gerard Vergés, escriptor lúcid i culte, molt ben dotat per a la ironia, parteix de personatges tan diversos com Gustave Moreau, Fernando Niño de Guevara, Giorgio de Chirico, William Shakespeare, Victorine Meurent o Circe (sí, la deessa), entre altres, per recrear el seu món propi, fet de cultura llegida i apresa, d’observació atenta de la vida, de records a balquena.

Hi ha, posem per cas, una disquisició molt sucosa sobre els rostres de la gent, i el joc d’imaginar-se per a cada una d’aquestes fesomies un ofici particular, que Todó reprèn, amb enginy, en el seu text, a propòsit del retrat de l’autor que figura a la coberta (l’apotecari i escriptor Gerard Vergés, per cert, va ser un home guapot i presumit). L’autor també recorda Josep Cugat i Sol, que jo no sabia pas qui era i vostè, amable lector, segurament tampoc: fou un amic de la família que el pare de l’escriptor contractà com a masover de la finca on els Vergés van passar els anys de la guerra. El senyor Cugat es convertiria en un mestre de la naturalesa (de la humana, també) per al nen Gerard, que, ja fet un home, li dedica aquesta biografia imperfecta —a parer meu, la millor del recull.

Una adjectivació rica i saborosa

El text que dic és un bon reflex de la literatura del tortosí: a banda el retratat, hi cuegen, entre altres, Celia Gámez, Dylan Thomas, Cristòfor Despuig o Francesc Vicent Garcia (que ell escriu Vicenç Garcia), el cèlebre rector de Vallfogona, de qui Vergés transcriu uns versos bellíssims sobre els peixos del país de l’Ebre. El que més en destaca és l’adjectivació, rica i saborosa, que contrasta amb la fador de la d’alguns poetes romàntics catalans (en llengua castellana), que havia merescut una galeta amb la mà plana en un altre text, anterior, el dedicat a Jaume Tió: “La poesia romàntica ens deixa freds”. En aquesta mateixa biografia, Vergés ja havia elogiat l’abril eliotià, per l’adjectivació que s’hi aplica: el més cruel dels mesos. Parlant d’adjectivació: en el capítol dedicat a l’inquisidor D. Fernando Niño de Guevara (la D. és la de don), hi llegim: “Ulls negres com carboncles”. Jo crec que aquí l’autor la vessa, perquè degrada una pedra preciosa, el carboncle —més coneguda com a robí—, tot posant-la al mateix nivell, si més no cromàtic, del carbó.

Gerard Vergés, com el seu amic Joan Perucho, com el gallec Álvaro Cunqueiro, practicà una literatura de la hibridació, amanida d’erudició culta. Poeta, per damunt de tot, però també traductor rigorós (la seva traducció dels sonets de Shakespeare és un goig!), en aquest volum se’ns revela com un prosador molt competent. Ara bé, abans que res hi havia el lector escrupolós. Jo el vaig descobrir l’estiu de 1983, quan vaig llegir L’ombra rogenca de la lloba (el títol és un vers manllevat a Virgili): un llarg poema que va guanyar el premi Carles Riba 1981. En vaig restar fascinat! Del poema llarg, de 345 versos decasíl·labs, escrit per Rèmul, però també del ric aparat de notes redactades per Remus, notes que ens aclareixen, oportunament i sovint sorneguerament, alguns dels versos de la primera part i en subratllen la intertextualitat (un tret molt del gust de l’autor). Divers, ric, matisat, el món literari de Vergés és un: enllaça temps i personatges molt diversos. Sovint la ciència hi fa el seu paper —sobretot, les ciències naturals—. I la memòria personal, esclar. En completar la semblança de Gustave Moreau, l’autor rememora, de passada, unes classes de dibuix que va rebre ell mateix a la Tortosa dels anys quaranta, essent un brivall. En evocar De Chirico, publica una postal que no va arribar a enviar mai a Joan Brossa, i que diu: “Com podeu escriure uns versos tan bonics, submergit entre tanta paperassa i en una cambra amb més merda que el pal del galliner?”. Literatura amb majúscules.