En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Saunders, a qui a aquestes altures ja és un clixé anomenar mestre absolut del conte, escriu sobre mons on han triomfat dictadures político-tecnològiques aberrants i fosquíssimes. Només es permet deixar encesa una flameta d’esperança cap al final dels contes, quan algun personatge veu la possibilitat si no de salvar-se, sí de fer algun gest que l’honori com a ésser humà. Perquè no ens enganyem, El dia de l’alliberament és un tractat sobre la humanitat i el seu moment moral, així com el polític: com hem arribat a estar abocats en aquest precipici infernal? Els personatges són com la granota que bull a poc a poc dins de l’olla, cada vegada a un grau més: fa anys que viuen atrapats en situacions de les quals no saben com sortir, i es podria dir que no l’han vista venir. La dictadura els ha enganxat passant el vespre al porxo de darrere la casa, i les granotes fa estona que no rauquen.

Els parcs temàtics s'assemblen a camps d'extermini

Hi ha imaginaris i situacions excèntriques, a més de distòpiques, que s’assemblen als contes anteriors: gent penjada a les parets de les cases, o cadàvers dins de bosses d’escombraries amagades en un racó d’un parc temàtic, però ha pujat la temperatura i la negror. Si els parcs temàtics de fa deu anys eren només una excusa per criticar el turbocapitalisme, els d’ara són molt més a prop d’un camp d’extermini. Saunders és un observador agut i perspicaç de la realitat, a banda d’un ciutadà que ja ha estat governat per Donald Trump, i sap que la cultura de l’espionatge massiu i de la delació com a sistema de control i ascens social per als qui la practiquen ja forma part dels manuals de tot (bon) governant de l’època que certs assagistes han definit com a posthumanista, perquè està integrada no per individus singulars i definits sinó per éssers que poden encarnar diferents identitats. En l’era de les xarxes socials, no acaba d’estar clar quan som més autèntics, si davant o darrere de la pantalla.

Hi ha uns quants contes que són més tradicionals, i es podria dir que estan alliberats d’una certa parafernàlia que a vegades els engavanya. Un d’ells és com una fuetada: una carta que escriu (a mà, per escapar dels controls tecnològics) un avi a un net que té una amiga en dificultats amb la justícia, i on es van desplegant tot d’arguments de l’avi –a vegades són excuses de mal pagador, a vegades explicacions d’allò més humanes– per desanimar el net sobre les opcions que li queden de salvar l’amiga i també per justificar la inacció d’ell i de tota la seva generació davant del desastre que arribava, la gravetat del qual ningú no va saber apreciar: “Tinc la sensació que dec ser una decepció per a tu”, li confessa. La fuetada fa mal al cor.