'La formació d'una marquesa': un conte de fades més una intriga gòtica

Frances Hodgson Burnett

'La formació d’una marquesa'

Traducció: Marta Pera Cucurell

(Viena Edicions, 2021). 264 pàgines. 24 euros.

La formació d’una marquesa és una novel·la de Frances Hodgson Burnett (Manchester, 1849 - Nova York, 1924) que, més enllà del títol –propi d’un manual d’instruccions premodern per a joves dames nobles–, té dues parts tan diferents que el lector no sap si l’autora, una dona benestant però anticonvencional, escriptora d’èxit i sufragista, volia jugar, experimentar, provocar, ironitzar o fer una mica de tot a la vegada. La primera part, que dona títol al llibre, funciona com un conte de fades, entranyable i consolador, i alhora com una comèdia social i sentimental d’embolics inofensius i poc dramàtics, mentre que la segona, titulada Els mètodes de Lady Walderhurst, fa un gir sorprenent i, sense perdre la serenitat formal ni l’afabilitat moral ni la gràcia emotiva, s’endinsa en el camp de la intriga psicològica i incorpora un toc d’atmosfera gòtica prou inquietant.

En realitat, Hodgson Burnett va concebre la primera part com una narració independent, i la va publicar com a tal l’any 1902, i la segona ja la va escriure com una seqüela. Amb el pas del temps, i veient que, a pesar de les diferències de to, de trama i d’ambient, l'una i l'altra encaixaven d’una manera juganera i ominosa, les va unir i des d’aleshores ja van passar a publicar-se sempre juntes, que és com les ha publicat ara Viena Edicions en una traducció precisa i llisquent de Marta Pera. Senzilla però entretinguda, i més intel·ligent del que pugui semblar, la novel·la fa pensar en una Jane Austen que hagués intentat fer de Henry James –Un altre pas de rosca– o d’Emily Brönte –Cims borrascosos– i li hagués sortit força bé.

Una dona sola i un vidu ric

La protagonista indiscutible de la història és l’Emily Fox-Seton, una dona bondadosa i ingènua de trenta-quatre anys que està sola al món, que viu en una dispesa regentada per una mare i una filla amb qui s’entén de meravella, que és feliç donant molt més del que rep i que irradia amabilitat per tot allà on passa i cap a tothom amb qui es relaciona. La vida de l’Emily fa un tomb quan la conviden a passar una setmana, per feinejar-hi com una criada no oficial, en una casa de camp senyorial on s’hi celebra una festa. L’atracció de la festa és un vidu ric i madur, Lord Walderhurst, cobejat per moltes noies a la caça d’un marit.

Com és habitual en les novel·les angleses i franceses del XVIII i sobretot del XIX, tot en aquesta primera part gira entorn dels afectes i dels diners, és a dir, dels projectes matrimonials i de les herències, però tot hi gira d’una manera cordial, lluminosa, reconciliada. Som lluny del maquillatge com a pintura de guerra dels personatges de Les amistats perilloses (en la versió Laclos, Hampton i Forman) i som lluny, també, de les batalles campals en què s’embranquen els personatges podrits per l’ambició i la cobdícia de Balzac. A la segona part, en canvi, l’aparició del matrimoni Osborn, procedent de l’Índia, amb el marit que és un parent llunyà i ressentit de Lord Walderhurst, retorça la història i l’enterboleix.

Contada per un narrador d’una omnisciència sense fissures però la mar d’hospitalària, que fa anar els personatges i entreteixeix els fils de la trama com li ve de gust, una gran virtut de La formació d’una marquesa són les frases d’una intel·ligència volgudament discreta, gens emfàtica, que hi ha aquí i allà. L’altra gran virtut és que encarna una lliçó que la postmodernitat ha oblidat: que la qualitat i la lucidesa literàries no estan renyides amb el sentimentalisme, sempre que el sentimentalisme sigui intel·ligent, vagi especiat amb un polsim de sornegueria maliciosa i sigui expressat amb bona prosa.