Ficar-hi la banya

“Aquesta -confessa l’escriptor Jordi Lara-és una història que segurament no em pertocava”. (Encara que soni com un acudit, sense l’accident de cotxe que l’autor va compartir amb una vaca no tindríem llibre: “Una banya va travessar el parabrisa per enfilar-me”.) La història se li imposa, doncs, i finalment l’escriu. No sense vacil·lacions. Sis nits d’agost parteix de l’enigmàtica mort de Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, 2007), i aborda el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara. Sobre el traspàs del filòsof i activista català planen, encara, algunes ombres. Va deixar una nota de comiat, que no acaba d’aclarir res sobre la seva decisió.

Refaig el que acabo d’escriure, talment com si seguís la inspiració del desplegament compositiu de l’obra mateix: “ Sis nits d’agost és una semblança parcial, agònica i intensa, del sempre esquiu i amagadís Lluís Maria Xirinacs i Damians, però és també una obra sobre el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara”. Xirinacs es va deixar morir al començament d’agost del 2007. El dia 6, el del seu setanta-cinquè aniversari, es feu acompanyar (amb cotxe) d’un amic metge, Joan Parés, a un paratge muntanyós del Ripollès, el pla de Pegot, prop d’una ermita significativament anomenada Vidabona. L’amic va entendre una decisió tan transcendent i no l’hi va discutir pas. Xirinacs era un home obstinat, amb un sentit espartà de la disciplina. Joan Parés és un dels personatges que apareixen en aquesta novel·la real. Com el boletaire que troba el cadàver, els dos mossos que acuden al lloc, els diversos amics i col·laboradors de la Fundació Randa - Lluís Maria Xirinacs, els periodistes convocats quan es coneix la notícia... I l’escriptor mateix, esclar.

Un home de conviccions fermes

“Xirinacs ho preparava tot a consciència”. No cal dir la pròpia mort! “Els peus glaçats i el cervell ardent”, era un home de conviccions molt fermes, difícils d’alterar. “Va voler ensenyar a la gent a no tenir por”. Estimava Jesús, i, de fet, va concebre la seva trobada amb la mort com un sacrifici personal, de signe inequívocament cristià: “Ho faig pel meu poble”. Lara signa un exercici brillant d’aproximació a un home que se’ns escapa sempre.

Més encara, firma un assaig d’interpretació: “Potser Xirinacs escrivia per a allò que tots escrivim, per explorar amb un llumí vacil·lant que ens crema els dits les clavegueres del jo”.

L’autor descriu l’escenari mortuori amb una gràcia novel·lesca. Hi ha uns esquinçalls de sacs de pinso, de plàstic blanc, nuats als arbres del voltant. Una tovallola (“una interferència del món d’allà baix”), que el filòsof no duia dins la bossa quan el doctor Parés el deixa a deu minuts d’on el boletaire Rovira va trobar el cadàver. El sentit de tot això no s’acaba de dilucidar. Essent important (són detalls del desenllaç d’una existència quimèrica, al marge de les convencions!), no és, tanmateix, el moll de l’os. Diria que la qüestió moral sobre la qual Lara s’interroga no és tant el significat d’aquella mort sinó el sentit d’una vida de pelegrí apassionat: “Quantes n’havia sospesat Xirinacs entre el catàleg infinit de morts possibles?” Hi ha algun passatge que abandona l’estil vigorós del reportatge literari per fer-se imperiosament líric: “Encara és clar, tot és rentat i ara li toca al fred. Les afraus de Sant Amanç fumegen, el pla és un laberint de xaragalls que sobreïxen, s’alça la ferum de terra picolada. Surt el llangardaix sucós, les primeres formigues fan rebost”. Xirinacs va deixar de prendre unes pastilles. El dia de les exèquies una deixebla del filòsof descriu el fèretre embolicat amb l’estelada “com un tió sota la manta”. Quin símbol més potent per al temps de símbols sovint estèrils que ens ocupa! Jordi Lara ha escrit un llibre fascinant, diferent de tots els altres que ens havia donat fins ara.