Ferran Torrent (Sedaví, 1951), si hagués nascut als Estats Units de Truman o Eisenhower i no al País Valencià esclafat per la bota castellanista i reaccionària del franquisme, hauria pogut tenir, igual que tants escriptors nord-americans de la seva generació, una doble o una triple carrera literària, compaginant l’escriptura de novel·les amb la de guions per a cinema i televisió, més alguns encàrrecs d’envergadura dins el camp del periodisme. El fet de formar part d’un sistema lingüísticocultural colonialment minoritzat i interferit –sense una indústria audiovisual digna d’aquest nom i amb un periodisme precari– ha fet que Torrent s’hagi hagut de dedicar quasi en exclusiva a fer novel·les. Cosa que està bé, però també és una llàstima. Perquè llegint-lo queda clar que té totes les virtuts d’un cert cinema americà de factura clàssica i resultat poderosament eficient: trames embolicades però plausibles, personatges carismàtics –també els més menyspreables–, diàlegs forts i ràpids, i, també, sentit de l’aventura existencial, sentit de l’espectacle i sentit de l’humor.

La referència al cinema no és gratuïta ni forçada, aquí. La nova novel·la de l’escriptor valencià, El jo que no mor, supura cinefília. O influències cinematogràfiques, si més no. L’argument, poblat per tota mena de personatges que per sobreviure s’han avesat a no dir mai què pensen realment ni encara menys què senten (falsificadors d’art i espies del KGB i del Mossad, militants comunistes clandestins i informadors de peu de carrer, famosos que volen passar desapercebuts i dones que amaguen passats que els fan mal o identitats que les avergonyeixen, nazis fugitius i generals franquistes totpoderosos), funciona com una frondosa teranyina on es barregen els jocs d’espies geopolítics, els conflictes eròtico-sentimentals i les trampes per guanyar diners. A això cal afegir-hi que el protagonista, el Regino, falsificador d’art i de documents, jugador de cartes i retratista de senyores de l’alta societat, està tallat a partir del mateix patró que tants personatges interpretats per Humphrey Bogart, és a dir, és un antiheroi individualista, escèptic, un punt amoral i molt heterodox, però amb un fons de principis ètics insubornables. Per si tot això fos poc, la rutilant Ava Gardner –l’animal més bell del món, segons els publicistes del Hollywood de l’època– és una de les secundàries de pes de la novel·la.

Un argument impossible de resumir

Una de les virtuts narratives de Torrent és la desimboltura amb què s’atreveix a embolicar la troca de l’argument i a moure les peces dels personatges per tota mena d’esferes, tant de la realitat –des dels baixos fons fins a l’alta política– com de la literatura –des de la comèdia vodevilesca fins al thriller conspiratiu. Ambientada a la València del 1966, El jo que no mor té un argument impossible de resumir. El Regino, falsificador d’art que usa el seu virtuosisme per robar pintures valuoses i substituir-les per falsificacions, prepara un cop contra el general Moreno, casat amb una dona de passat polític turbulent. A més, el Regino també pren part en una missió (d’autoria incerta, però amb israelians i soviètics pel mig) que té a veure amb l’art espoliat pels nazis als jueus, amb la caça d’un nazi protegit pel franquisme i amb un carregament singular de droga. Enmig de tot això, el Regino –un home versàtil, ja ho he dit– encara té temps de mantenir un tòrrid afer amorós amb Ava Gardner. El lector podria pensar que aquest afer entre un valencianet espavilat i una estrella de Hollywood és inversemblant, però si tenim en compte que l’actriu de La comtessa descalça es va embolicar amb tota mena de toreros espanyols primaris i vulgars, la versemblança s’imposa.

És cert que hi ha passatges en què la prosa podria ser més musculosament polida i que hi ha subtrames que es resolen de manera esquemàtica o precipitada, però Torrent domina perfectament l’ofici de narrar. A més, coneix bé els mecanismes de la societat i dels homes i les dones, i no s’ha de subestimar mai la saviesa mundana d’un novel·lista. El resultat és una novel·la entretingudíssima en el sentit més complet de la paraula.