Llegim  /  Crítiques 18/03/2022

Una feminista al segle XV

Cal Carré recupera un text pioner de Cristina de Pizan, 'La ciutat de les dames'

3 min
Una imatge de Cristina de Pisan

BarcelonaLes primeres feministes de la història són dones molt meritòries: aixequen la veu quan ningú les escolta i diuen coses que ningú vol escoltar, com per exemple que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes, tota una heretgia al mig de declaracions com aquesta d’Aristòtil: “La femella és femella en virtut de certa manca de qualitats”.

A l’Europa dels castells i els convents, la veneciana Cristina de Pizan (1365 - c.1430) va aixecar la veu no amb una sinó amb una trentena d’obres, de les quals la més destacada és La ciutat de les dames. Va ser una dona força heroica, aquesta francesa d’adopció. Després de quedar vídua molt jove i amb tres criatures, es va trobar en la necessitat de mantenir la família i va agafar la ploma com a eina de subsistència. En puritat l’hauríem de considerar una protofeminista, perquè s’avança en molt al que entenem per feminisme articulat. Simone de Beauvoir va dir que era el primer cop que vèiem una dona agafar la ploma en defensa de les del seu sexe. I al seu pròleg, Victoria Cirlot escriu que “és la primera vegada que una dona s’alça en contra de la tradició masculina per crear una consciència de gènere”. 

Defensar les dones dels ultratges

Un vespre, mentre treballa al seu estudi, l’autora i narradora d’aquest llibre agafa de la seva biblioteca un volum gairebé a l’atzar. No té temps ni de fullejar-lo, perquè la criden per sopar. L’endemà el torna a agafar i se sorprèn de les barbaritats que diu. Trasbalsada, es pregunta a què es deu que tants homes menyspreïn fins a tals extrems les dones. Sumida en aquests pensaments, se li apareixen tres dames. Són en realitat tres al·legories: la Raó, la Rectitud i la Justícia. Elles l’ajudaran a defensar les dones de tants ultratges. “Has estat escollida per construir i tancar, amb la nostra ajuda i el nostre consell, aquesta ciutadella ben fortificada. Només hi viuran les dones il·lustres de bona anomenada, perquè les muralles de la nostra ciutat romandran tancades a totes les que estiguin mancades de virtuts”, li fan saber.

La ciutat de les dames és el relat de la construcció fictícia d’una ciutat que incorpora el capital simbòlic de la feminitat poderosa: des de les governants coratjoses fins a les figures bíbliques o mitològiques dignes d’admiració. La nova editorial Cal Carré ens l’ofereix en l’excel·lent traducció que la feminista Mercè Otero Vidal ja va publicar a la desapareguda Edicions de l’Eixample, que incorpora paraules catalanes que no acostumem a sentir, però no sonen aquí gens forçades. 

Aquest cant a la vàlua de les dones és, en primer lloc, un atac a la línia de flotació de la misogínia, tan persistent des dels inicis de la humanitat. I, en segon lloc, un inventari de dones valuoses, per la qual cosa el podem considerar el primer catàleg de grans dones: de Zenòbia –reina de Palmira– a Semíramis, de Safo a les amazones i les sabines. “No hi ha cap dubte que les dones també formen part del poble de Déu, que són criatures humanes de la mateixa categoria que els homes i que no són de cap manera d’una altra raça”, escriu Pizan.

Desmuntar la misogínia va ser la primera missió del feminisme. La segona, reclamar educació per a les dones. La tercera, exigir el dret a vot, que entre nosaltres va fer possible la capacitat dialèctica de Clara Campoamor, de la mort de la qual es compleixen ara cinquanta anys. En ple debat sufragista, va dir: “Soc ciutadana abans que dona”. Per la seva banda, molt abans de la Revolució Francesa, Pizan també va reclamar el seu dret de ciutadania plena i ha quedat com la impulsora de l'anomenada querella de les dones. Com ja sabem, aquesta querella continua...

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir La ciutat de les dames a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats