El fantàstic feréstec de Joan Santamaria

Cal reivindicar la fantasia i l’atreviment literaris, siguin d’èpoques passades o en el nostre present esbullat. Qui pot obviar la petja i l’encís de narradors com Wells, Conan Doyle, Nerval, Hawthorne, L’Isle-Adam o Edgar Allan Poe? Així i tot, ens falta un nom. Per molts, aquest nom serà tota una descoberta, per d’altres, una justa vindicació de la nostra tradició. Parlem de l’indòmit Joan Santamaria (Lleida, 1884 - Barcelona, 1955). Narracions extraordinàries és part indispensable d’un llegat literari del qual podem gaudir gràcies a la magnífica tasca editorial de Víctor Martínez-Gil i Més Llibres.

A Joan Santamaria se l’ha anomenat sovint el “Poe català”. Santamaria, però, no és Poe, ni ho va pretendre mai. No ho és per l’estil, tampoc per l’humor, ni per les pretensions que la seva literatura allibera. En tot cas, comparteix amb Poe una mirada particular sobre la realitat i un agosarat esperit de pioner. Si Poe va ser enaltit a Europa per Baudelaire, Santamaria ho va ser per Leandre Amigó, Tasis, Ferran i Mayoral, Víctor Català, Josep Carner, Joan Fuster i Jordi Castellanos, entre d’altres, que el va qualificar de novel·lista d’imaginació indòmita. I és que Joan Santamaria desconcertava, avui també, el lector més bregat.

Les Narracions extraordinàries tenen, a més d’un valor literari intrínsec, un mèrit real indiscutible: el d’encetar un gènere nou, l’any 1915, en el panorama de la literatura catalana. Aquest gènere lliga de manera sensacional la fantasia amb l’extraordinari a través del quotidià i d’una arrel ancorada en el ruralisme fantàstic del vuit-cents, tan acabalada d’aparicions, fantasmes, elements gòtics, etc. Un gènere nou que Víctor Martínez-Gil anomena en el seu excel·lent estudi introductori el “fantàstic feréstec”. Per què? És la natura animada i hostil la que sotmet implacablement l’esperit dels humans, les pulsions i desitjos, en una lluita titànica històrica que recull molt bé el romanticisme.

Humor vital i exuberància

En els dotze relats seleccionats, segurament les peces de més qualitat i representatives, hi destaquen dos elements formidables que distingeixen la prosa de Santamaria: l’un és l’esparpillant flux verbal, proverbial i saborós, un lèxic alimentat a pleret per arcaismes, dialectalismes, neologismes, estrangerismes, usos impropis i, fins i tot, mots no documentats enlloc que converteixen la seva escriptura en quelcom singular. Podem divertir-nos imaginant la irritació dels noucentistes de l’època i els d’ara. L’altre element és l’humor vital, un tarannà enjogassat que omple la vida dels personatges d’una fabulació aventurera magnànima, malgrat el drama implícit que dibuixen sovint els seus destins malaurats. Tampoc podem oblidar la hibridació fantasiosa i l’aiguabarreig exuberant d’aquest imaginari propi, a la fi, tan sorprenent. Per això és fàcil assumir alguns elogis que va rebre: “Una abundor palpitant de folles paraules”, “Xarbotant d’esclats i d’entusiasmes”, “Una prosa inflada, excitant, viva i acolorida” i “Imaginació febril, faceciosa, extravagant”.

Per contra se li pot retreure l’excés i les llibertats lingüístiques que posen nerviosos alguns; però no seré jo, perquè a mi em semblen uns excessos deliciosos. Com que la majoria de relats són divertits i remarcables, se’m fa difícil seleccionar-ne, però tinc predilecció per El predestinat -qui no ha patit la ingenuïtat destructora d’intentar sotmetre la realitat als propis interessos?-; també per Com va caure la Marta Clarissa, que podria respondre a una pregunta tan sensata com aquesta: què passa quan el cel escup un cadàver? També m’agraden especialment L’estudiant de Tolosa, que planteja el cas de la suplantació, però només com esbós pertinaç quan imaginem la immortalitat com un malson; i La meva mort, exemple d’humor macabre en l’adveniment del doble o El carro dels morts, on morir o viure ve a ser el mateix quan un viu hi va. En el nostre cànon de l’estrany fantasiós hi tenim capdavanters del relat com Pere Calders i Joan Perucho, però m’atreviria a dir que és Joan Santamaria l’original mestre en aquest terreny, perfectament connectat a la tradició de clàssics universals del gènere. En fi, Santamaria, tota una reivindicació i un descobriment!